La reina del metal. Vanesa Aibar i Enric Monfort

D'entrada, cal celebrar l'experimentació i provar fins a on poden connectar la música electrònica amb la percussió. La valentia de la bailaora Vanesa Aibar se suma al ritme d'Enric Monfort. L'espai té molta potència, amb el públic envoltant-ho a tres bandes i un espai sonor que abraça les dues grades laterals per a garantir un so que atrapa l'atenció al centre de l'escenari, on es produeix una mena de ritual d'orfebreria. El problema és que a l'univers del metall l'acompanya millor els watts de la música elèctrica que la pulsió de l'electrònica. A la radicalitat del flamenc, percutiu, sense guitarra ni cante, li queda millor el silenci i les intencions clares.Tots dos músics són juganers i valents en llançar-se al buit. Aquest atreviment els hi va merèixer el Premi Max al millor espectacle de dansa del 2023. La veritat, però, és que deixa massa descuidat el públic, en la seva persecució experimental. El metall és un element dur que, treballant-lo es pot modelar, deien a la premsa. Per això, hi ha unes precioses escultures (esquelets d'home i dona) que, de seguida, revelaran un canvi d'icones en aquesta festa amb un punt d'aquelarre. El flamenc s'ha quedat sense altre so que el de la percussió, que és el mateix que presenten les baquetes incessants de Monfort. Però en aquest pic i repic no hi ha cap enclusa que modeli res; en tot cas, hi ha la capacitat de treure i vestir-se amb la segona estructura femenina. La reina del metal s'erigeix ella sola com una Lady Macbeth ambiciosa. No se li coneix cap raó per la qual es rebel·li a l'status quo anterior; ni tampoc garanteix que el nou ordre que ella vol imposar hagi de ser millor per a la societat que assisteix a aquesta mena de proclamació. Hi ha massa soroll (no només pel so, també pel desordre dramatúgic de les accions) i queda tot en una mena de garbuix al que es pot celebrar la potència de la bailaora, repicant dreta, estirada o de quatre grapes i del músic que deambula pel fons amb tots els seus aparells i, puntualment, accedeix al centre a fer net del desori escènic o a picar les plantes de les sabates microfonades de la bailaora que reposa amb l'espatlla a terra i les cames alçades. Però poca cosa més.El cuir negre i les cadenes que envolten l'estança són el decorat per a un akelarre de heavy metal o a la màgia de Joan Català a 5100 m/s. A l'electrònica li cau millor la modulació a partir d'impressores de 3D, d'universos ambigus com els de David Espinosa (Teatro Caca) o fer la màgia de Clara Aguilar a Rave. Al flamenc i li casa millor el Paso doble de Nadj i Barceló o el Fang de Quim Giron o de Carla Farreny (Tour).Cal, un ordre coherent a la seva dramatúrgia sobre aquesta investigació i un fons que li ressoni afí. O, si es vol jugar al contrast, que quedi ben clara la intenció. Aplicar força sobre un ferro fred i opac, per molt talent que s'inverteixi, acaba sent extenuant i prou estèril.

L’altre espectacle de flamenc contemporani també en un format de dansa i música en viu va ser La reina del metal, de la bailaora Vanesa Aibar i el percussionista Enric Monfort, un tàndem format el 2019  en el que sembla que es retroalimenten l’un a l’altre de forma exponencial. De fet, es tracta d’un dels plats forts de la Fira Mediterrània 2023, en el doble sentit, tant per la trajectòria dels creadors i intèrprets de la peça, com per la intensitat de la peça –impossible quedar-se adormit! I és que el motor de l’espectacle consistia en el repte que s’anaven fent l’un a l’altre per portar encara més al límit les possibilitats del moviment i el so a partir de instruments i objectes metàl·lics, anant més enllà quan ja sembla impossible continuar o seguir creant i investigar res de nou. A nivell dramatúrgic s’inspiren en els rituals de pas (d’iniciació, a l’adultesa, a la societat, etc.), no per simular-ne un de nou, sinó per transitar per l’experiència del límit com a condició necessària per a la transformació i el canvi, una experiència de la qual el públic en forma part. Cal celebrar el talent d’aquests artistes que tenen la capacitat (i possibilitat) de cuinar a foc lent un espectacle d’aquestes característiques, fent que el conjunt de la peça (coreografia, composició musical, dramatúrgia, vestuari, disseny de llums, espai sonor, escenografia, etc.), sigui un tot complet i perfectament coherent.