Javier G Yagüe, autor de La rebel·lia possible, ens explica en un escrit
que la història parteix d’un fet real. Una persona va guanyar un judici a una gran
operadora internacional i la va obligar a pagar centenars de milions de
pessetes. No l’he localitzat, era el temps de les pessetes! Si que he trobat
que aquest mateix any, diverses operadores han hagut de pagar 33,7 milions i ara en euros, per escapolir-se d’uns impostos. No són els
únics. I com si no en tinguéssim prou, no paren de trucar-nos i d’intentar vendre, i vendre, i
vendre… Tenim els bancs, que cobren petites coses que els proporcionen
milions i encara et volen vendre productes. Hi ha els que tenen màquines
que et curen de moltes coses i et volen fer proves perquè “aquesta setmana som al barri”. O rebem
trucades de misteriosos números sense saber per què, però no deu ser res de bo. I, mentrestant, hi ha
desallotjaments, o cauen cases, o hi ha cues que no s’acaben mai per a una
operació…  Ho deixo aquí perquè no acabaria mai i això ha
de ser una crítica però a una obra de teatre, no als manguis.

Precisament per això m’ha agradat tant La
rebel·lia possible. L’espectacle es recolza en aquest Garcia anònim, però real,
que va batallar fins al final per aconseguir que una telefònica li tornés 28
cèntims, insignificants per a ell, però… us imagineu quant pot arribar a
pujar si ho multipliquem per tots els socis o clients de la companyia? Ell
mateix pregunta a l’aire on és el límit i ens anima a trencar-lo! Luis Garcia Araus i Javier G. Yagüe ens ho han volgut explicar ja des del títol: Si, és possible. Perquè encara que passin desapercebuts,  són
abusos. I si els deixem passar, en venen més. 

Ens ho expliquen en clau d’humor, però no exempts
del drama, perquè en Garcia ha de lluitar contra tot i tots, i perd molts
llençols pel camí, per exemple, la paciència de la dona i la feina. Però ell
endavant. I com que els abusos venen d’arreu, els autors han sabut barrejar
quatre històries que s’entrecreuen i que plantegen abusos diferents.  Però en Garcia també troba gent que l’entén,
s’entusiasma i vol participar en la seva lluita. Cal saber que l’espectacle es
va estrenar el 2007, abans del 15 M. Una premonició?

Aquesta és la història que no només m’ha agradat a
mi. En la seva etapa a Madrid (la del 2007) va obtenir dos premis i tres
nominacions. El director de la versió catalana, José Sánchez Arosa, n’era un
dels intèrprets. Desconec el muntatge, que va dirigir el mateix G. Yagüe, però
el de Barcelona, en cartell a La Seca, és un glop d’aire fresc. Comença ja
trencant la quarta paret, amb els actors asseguts per la sala llegint-nos les notícies
del dia. Tal com van les notícies, cada dia deu ser diferent! Aquí ja es
guanyen la nostra complicitat. I mentre avança l’acció, assistim a una
exhibició de fregolisme delirant. Els intèrprets, Toni
González, Blanca Solé, Júlia Bonjoch, Xavi Casan i Núria Valls,
van canviant de personatge (excepte en ‘Garcia’, en Joan Sureda) sense que ens adonem, sense
teló, en un espai obert com és la Sala Joan Brossa de La Seca. Tampoc ens
adonem de com canvia l’escenografia, però canvia i és efectiu. Hi ha una entrega
absoluta per part de tots els intèrprets, però he de destacar l’inacabable
canvi de registre d’una poc coneguda Núria Valls i l’impagable capellà que fa
el Xavi Casan. I en Sureda, i la Blanca, i la Júlia, i el divertidíssimToni González… Gràcies, companys!