‘La Quarta Via’
té molt de ‘La butaca’, la primera part d’aquesta maquinària teatral que treu
punta amb humor a la política catalana. Si aleshores la trama girava a l’entorn
del 1714 (es va estrenar just quan es commemorava el Tricentenari), ara el quid
de la qüestió és la celebració del referèndum: l’actual pa de cada dia. Amb
calculada punteria, T-Atraco Teatre porta a la ficció els temes de país que
ocupen més pàgines, ones, xarxes i cafès del moment i els estira cap a la
comèdia més inversemblant per mirar-s’ho amb distància, fer-ne conya i sanejar
els ànims de tots plegats.

Tot i que ‘La
Quarta Via’ funciona de manera independent –ella sí que és lliure i sobirana–, replica
la fórmula de la seva antecessora recuperant-ne els protagonistes, els salts en
el temps, els pessics d’història a través dels personatges d’època,
l’estructura, el ritme, la intenció… Canvia el teló de fons per una
polifacètica paret que serveix també de vestidor i la simbòlica butaca per un
altre curiós sistema transportador digne d’analitzar, i no s’arrisca gaire més
a provar coses noves que regalarien un efecte sorpresa als ja molts seguidors
de la incipient saga (‘La butaca’ ha superat les 100 funcions, ‘La Quarta Via’
s’acaba d’estrenar i el futur de Catalunya és tan incert que pot donar per
força capítols).

En un futur tràgic
com ni més ni menys que l’extinció de l’espècie catalana, els flashbacks per viatjar al passat i canviar-lo
per arreglar el curs de la història són una excusa més que coneguda a nivell de
relat, però resolutiva per fer desfilar uns pomposos General Batet, el pare de
Franco, Pau Claris, els Reis de Castella… sempre amb la bona fe de moure la
peça correcta per aconseguir la Independència. Les pífies en l’intent, les bromes
sociopolítiques i el joc de referents queden a l’ombra del reguitzell de situacions
dibuixades en una dramatúrgia que divaga entre el passat, present i futur de
Catalunya sense acabar d’ancorar el propòsit. Així, si bé s’apunten universos
interessants (no sabeu pas quins destins li esperen al Palau de la
Generalitat!), es veuen diluïts per una acció més capficada a assegurar la diversió.
L’independentista “de la ceba” i el mosso d’esquadra d’origen gallec es mengen
la pista de ball portant a l’extrem arquetips i estereotips que generen més
riures banals que fruit de ginys intel·ligents.

Sigui com
sigui, la bona estona està garantida en mans del tàndem d’actors Robert Gobern
i Joan Valentí “Nan” retrobats a l’escenari amb aquesta aventura en què
interpreten més d’una desena de personatges en un treball d’actor on són
notables la sintonia, l’entrega i el desvergonyiment.