Espectacle vist a la Mostra d’Igualada 2013 (estrena)

No es cansen de superar-se, els amics
de La Roda Produccions. Ja van fer un pas de gegant al passar, fa poc
més d’un any i mig, de les seves produccions de 2-3 actors al monumental
i divertit ‘La Ventafocs, un musical amb ritme dels 50′, una aposta que
ja va confirmar que són dels pocs que poden passar amb solvència del
petit al gran format, en el panorama de l’espectacle familiar a
Catalunya.

Ni més ni menys que 11 actors i
actrius, en un musical de gran format (que ens recordava a ‘Les
Miserables’ al principi), que fa una versió força ocurrent d’un conte
que, en realitat, dóna molt poc de sí per a fer una obra de 70 minuts.
Però heus ací que amb unes cançons molt ben composades (i molt ben
cantades), una producció de vestuari i elements treballadíssima, una
utilització força encertada del vídeo com a decorat de fons, i unes
interpretacions que alternen el realisme romàntic dels protagonistes i
l’arquetip més estripat dels reis, donen com a resultat un espectacle
gran, emocionant i molt adient per tota la família, que agradarà a
petits i grans. Si voleu saber l’argument, es tracta de la història
tòpica i típica de príncep i princesa que es coneixen quan en realitat
no volien, perquè són uns ‘rebels’ que pretenen casar-se per amor amb
qui ells vulguin, passant de les obligacions del càrrec… però,
inexorable destí, la casualitat vol que es coneguin abans de saber qui
són, un i altre, fent que l’amor espontani aboni els interessos de les
seves respectives pàtries. El públic sortia de l’Ateneu amb la sensació
-i els comentaris- típics de les grans estrenes, que auguren una gira
llarga i exitosa. En l’apartat dels peròs, caldria posar que s’haurà de
matisar una mica el procés d’enamorament dels dos joves futurs
monarques, que queda una mica ocult entre tanta èpica i diversió, i
sobretot, l’apartat de so, degut en molta part a la sonoritat del propi
Ateneu, i al fet -digueu-me perepunyetes- que a dia d’avui, molts pocs
teatres al país disposen d’un equip de so veritablement adient per a
muntatges musicals d’aquesta envergadura, cosa que ens deixa dues
alternatives: o resignar-nos a dependre en cada sala de la qualitat del
seu equip, o forçar a les companyies que s’embarquen en aquestes
aventures, a portar uns bons equips propis que, inevitablement,
encaririen el caixet fins a nivells poc assumibles per a molts
programadors potencials. Tot un dilema. De tota manera, amb la picardia i
saviesa que els caracteritza, els de La Roda ja avisen per megafonia, a
la presentació de l’espectacle a l’Ateneu (molts programadors a platea i
amfiteatre) que l’espectacle disposa també d’una versió ‘reduïda’, per a
fer-lo accessible a tothom. No se’ls escapa una, al Dani i al Jordi!