L’actor Eric Pons s’ha atrevit amb un monòleg molt personal, ben acompanyat per la direcció de Clara Manyós (Frank, Indes-tructibles); el moviment de Quim Bigas (Molar, Hippos) i les cures de Blanca Garcia Lladó.(Estació Términus). Interpretat en primera persona, exposa una situació viscuda a sisè de primària. En la memòria de l’alumne, espavilat i amic de les frases simples per desgranar allò que li preocupa i també el que el distreu, no hi ha conversa amb els pares. Tampoc, confessions amb el tutor. Només notes que deixen de ser exemplars que parlen dels canvis detectats en l’alumne i en el nombre d’avisos dee mestres que col·lecciona. Hi ha moltes notes també: algunes, escrits a mà, apuntats com a missatges en fulles de llibretes.

L’Èric d’avui afronta aquella crisi. Ho fa amb una dramatúrgia de girs constants com els canvis d’actitud i comportament d’una preadolescència precoç. Ho fa, possiblement, a partir de les topades amb un antagònic invisible, quan ja estan a la universitat i, ara, ja enfocats en el món laboral. Pepe Zapata interpretava un personatge que reviuria la frustració molt més tard, en un sopar d’antics alumnes (Recreo).

La Beatriz busca en un passat immediat les ferides de les persones adultes d’avui. Ho va fer a la tendra Disset anys.  A Perfectia, en canvi, buscava una interacció per projectar-se en herois del metavers, com qui s’amaga en la fantasia. En un teatre que amaga el conflicte, hi ha un canvi d’actitud públic en conèixer les veritables raons d’una violència, aparentment, irracional. Té un cert aire de teatre de l’oprimit (1000likes), tot i que no s’arriba a revisar els comportaments posteriorment. La manera d’explicar-se en primera persona i de cara al públic, puntualment representant l’acció, el situa en una peça de teatre testimonial, en què ensenya com a exemple una marca que, si abans passava desapercebuda, ara és una de les grans pors en l’adolescència actual. Sí, sí, sí o Hermafrodites a cavall fan un pas més cap al documentalisme incloent entrevistes de persones anònimes (com també espot trobar a Les mares o a Iaia, referint-se a una altra generació).

Segurament, avui, la violència és més cruel encara. Dues dècades enrere, la pressió era al pati a les aules, o mentre el professor apuntava a la pissarra. El carrer era l’altre espai sense control en què es produïen les aventures i on s’era més vulnerable. Potser per això, de camí a casa, calia passat desapercebut a l’ombra dels plataners i mirant a les rajoles de terra. Que avui no es recordi com eren les del portal de casa, potser explica la incertesa secreta que es respirava.