La plaça del Diamant. Carlota Subirós

Qualsevol aproximació que es fa a «La plaça del Diamant» de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) porta al background que els espectadors puguin tenir de l'obra. Un background que procedeix de diferents referències. Pot ser de la lectura de la novel·la, que l'autora va escriure el 1960, quan ja era a Ginebra, i que va publicar el 1962 gràcies a la decisió amb visió de futur de Joan Sales, després de ser rebutjada pel jurat del premi Sant Jordi del 1960, on hi havia, entre altres, Josep Pla, rescatada per Joan Fuster i recomanada també per Joan Triadú.De les discussions de correcció d'estil entre l'editor Joan Sales i Mercè Rodoreda se n'ha parlat prou (Sales era un editor en la línia del corrector d'estil anglès). I també de la caiguda proposada per Joan Sales del títol original de «La Colometa» al suggeriment de dir-ne toponímicament «La plaça del Diamant», decisió de la qual ja s'ha vist prou l'encert, un criteri que en certa manera ha manllevat ara Carlota Subirós deixant la Colometa en un segon terme i recuperant el nom de Natàlia per dotar de més força i personalitat pròpia el personatge. Cal recordar que el sobrenom de Colometa li venia imposat pel Quimet.Molts espectadors tampoc no poden deixar de tenir present la versió cinematogràfica que va popularitzar el director Francesc Betriu amb Sílvia Munt i Lluís Homar de protagonistes, amb la versió ampliada de la minisèrie, una de les primeres pel·lícules que recuperava el català a la pantalla gran i que va provocar cues a les sales de cinema a partir del 1982 quan es va estrenar, una versió que va lligada inevitablement a la banda sonora que va comptar amb la composició del malaguanyat Ramon Muntaner.Més endavant, el teatre recorda la versió del també desaparegut Joan Ollé, juntament amb Carles Guillèn, amb les actrius Mercè Pons, Montserrat Carulla i Rosa Renom, el 2004. O encara la versió que el 2007 va fer Josep Maria Benet i Jornet a la mateixa sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Toni Casares i protagonitzada per Silvia Bel. I encara més recent, el 2019, Paco Mir, de Tricicle, hi va tornar, amb una versió amb la companyia Eòlia, als teatres Victòria i Poliorama, amb set joves intèrprets i música de Jofre Bardagí. I no són aquestes les úniques “places del Diamant” perquè també se n'han fet pensant en el públic més jove, tenint en compte que és una novel·la de capçalera dels estudiants d'institut. I és que «La plaça del Diamant» és inesgotable. I com deia Ramon Muntaner, en la lletra de la peça més emblemàtica de la seva banda sonora: «Quan la cançó s'acabi, / una altra en començarà, / car tot gira com els valsos / de la plaça del Diamant».Carlota Subirós parteix segurament de totes aquestes referències, però en fa una lectura nova, moderna, del segle XXI, conceptual, minimalista i profunda a la vegada. La dota d'una mirada contemporània, prescindint com va fer l'editor Joan Sales del sobrenom de la Colometa, recuperant, com deia abans, el personatge de la Natàlia i mutiplicant-la per onze Natàlies de diferents generacions, onze intèrprets, inclosa la compositora Clara Aguilar fusionada amb elles, i amb la nova banda sonora en directe, per oferir una visió coral, polifònica, del personatge més vinculat a l'obra de Mercè Rodoreda.Un personatge, el de la Natàlia, que no és només el mirall de la memòria de l'època convulsa dels anys trenta del segle passat i de la guerra civil, sinó també, en aquesta versió de Carlota Subirós i Ferran Dordal, el mirall del passat més recent i fins i tot del present de moltes altres Natàlies que viuen, com la Colometa, la il·lusió de la joventut, l'esperança de viure millor, la decisió de triar l'home de tota la vida ni que sigui amb un trencament, l'estroncament d'un projecte de futur, l'opressió engabiada en un pis convertit en colomar, el fantasma de la “pobra Maria” que qui sap si només existeix en la ment del Quimet, la càrrega dels embarassos i de les dues criatures, les feines precàries, el maltractament del vencedor sobre el vençut, la temptació de posar fi a tot, el símbol del salfuman, la idea del daltabaix del terrat com a única sortida, l'ham salvador del botiguer de queviures... I tot això girant sempre, com el vals, al voltant d'un espai petit, en una plaça com la plaça del Diamant d'un barri menestral com el de Gràcia que l'obra de Rodoreda ha convertit en universal. Són encara no dues hores d'una emoció intensa que colpeix espectadors de totes les generacions.El muntatge de Carlota Subirós és nítid i transparent. L'escenografia de Max Glaenzel emmarca aquesta nitidesa en una gran càpsula blanca. La il·luminació de Carlos Marquerie dota de calidesa segons quins passatges. L'atrezzo és com un personatge més de la trama que les mateixes actrius munten primer i desmunten després delicadament, com si endrecessin unes golfes: cada objecte, una memòria; cada memòria, un record.La vaixella, els coberts, les copes de vidre, les nines, les balances de ca l'adroguer, les flors que fan rams, les gàbies del colomar, la motocicleta del Quimet, el fusell de guerra, el matalàs emprat cap al front, els cubells de l'aigua, el senalló de les taronges que marquen el sotrac de la notícia de la mort, els pots de les veces, l'escampall de les veces, el crec crec del trepitjar de les veces... Un atrezzo que acompanya l'intens monòleg interior de la Natàlia i que les onze actrius es reparteixen alternant els passatges del relat d'una edat a una altra, d'un record a un altre, d'una memòria a una altra.Carlota Subirós i tota la companyia han viscut una experiència immersiva en l'obra de Mercè Rodoreda, n'han descobert els trets més colpidors, els pensaments més feliços i els retrets més esgarrinxadors. L'han segellat amb el crit esgarrapador quan Natàlia fa un grafit amb un ganivet a la vella casa del colomar. El desengany, la tristesa, l'odi, la venjança, l'estimació, l'angoixa, la por, l'esperança, en les paraules de Rodoreda, eleven la profunditat amb cadascuna de les intervencions.Hi ha la veu ferma de la maduresa de Lurdes Barba, la calidesa de Màrcia Cisteró, la vivesa de Montse Esteve, la franquesa de Paula Jornet, la placidesa de Vicenta Ndongo, la duresa de Neus Pàmies, la ingenuïtat volàtil d'Anna Pérez Moya, la lúcidesa d'Alba Pujol, la serenor de Vanessa Segura, la valentia de Yolanda Sey i l'onzena veu, la musical de Clara Aguilar, que sembla que es vulgui fondre amb el so del cargol de mar, que simbolitza el so que escolta la Natàlia en un dels passatges de la novel·la, i que Clara Aguilar deixa, en clau d'obertura, presidint l'escenari, com un testimoni del que els espectadors escoltaran i del que viuran, com una remor que ve de lluny però que és encara molt present. (:::)

La plaça del Diamant es, sin duda, una de las novelas catalanas más adaptadas al teatro, el cine y la televisión. En los últimos años hemos podido ver más versiones de las que uno puede razonablemente recordar. Versiones teatrales como la del tricicle Paco Mir (2019) con dos Colometas en los teatros Victòria, Poliorama y Eòlia de Barcelona justo antes de la pandemia. Lecturas dramatizadas en castellano (Ana Belén, 2008) o en inglés (Jessica Lange, 2009) bajo la dirección de Joan Ollé por el centenario de Mercè Rodoreda. El recital de Lolita Flores (2014) en la versión española también de Ollé o la famosa adaptación catalana del mismo director con tres Colometas: la joven (Mercè Pons), la madura (Rosa Renom) y la anciana (Montserrat Carulla) en el Festival de Peralada (2004). Y por supuesto, la canónica adaptación de Josep Maria Benet i Jornet (2007) en la Sala Gran del TNC, de nuevo por el centenario rodorediano. O las más antiguas y ortodoxas de Francesc Betriu para el cine (1982) y la televisión (1983) con Sílvia Munt y Lluís Homar, quizá esta útima la más lograda de todas. Y eso sin contar las incontables producciones que circulan más allá de los grandes focos sin salir siquiera del circuito profesional. Por eso, cuando todo un Teatre Nacional de Catalunya decide coproducir, junto al Festival Grec, la enésima versión de uno de los clásicos más versionados de la literatura catalana, cabe preguntarse por qué. Cabe preguntarse, sencillamente, si veremos algo verdaderamente distinto a lo que ya hemos visto. La respuesta será afirmativa o negativa. Pero es razonable hacerse la pregunta. Carlota Subirós y Ferran Dordal parecen haberse hecho, lógicamente, la misma pregunta. Y su respuesta es bastante clara: había que recuperar la voz de Natalia, protagonista y narradora de La plaça…, en primerísima persona del singular, con su pronombre personal y su nombre de pila, diciendo “yo” y escapando del tramposo mote de Colometa como de la jaula verbal del dueño de las palomas. Dicho y hecho, La plaça… de Subirós y Dordal se encomienda al torrente verbal de Natàlia tal y como lo escribió Rodoreda, esquivando algo tan escénico como los diálogos y recitando fielmente el monólogo interno de la novela. Y uno duda de que el estilo indirecto afirme más o mejor la voz de la protagonista que el estilo directo. Lo que sí produce es un efecto de lectura dramatizada, cuando no directamente de audiolibro, con su discurso constantemente interpuesto y el pesado latiguillo de los verbos de lenguaje. Sería injusto, por supuesto, dejarlo ahí. Porque Subirós y Dordal ofrecen bastante más que un mero verbatim rodorediano. Las palabras de la novela se fraccionan en los diez timbres de las diez actrices que se van dando el relevo, frase a frase, sobre un paisaje sonoro de sintetizadores y samplers. Y el resultado es una novedosa Natalia intergeneracional y multirracial, lanzada a la polifonía minimalista de sus recuerdos, en una suerte de versión concierto de su monólogo interno. Como en una obertura, la clave sonora se da al principio: entra en escena Clara Aguilar, compositora e intérprete de la música en directo, y deposita una caracola de mar en el centro del proscenio, donde antiguamente iría la concha del apuntador. Es la caracola que Natalia escuchaba, al final de la novela, cuando iba a limpiar a casa de Antoni, antes de ser su ama y señora, imaginando el murmullo del mar. Y con ese sencillo gesto, que sustituye la concha del apuntador por la concha del molusco, la Sala Gran del TNC queda musicalmente apuntada para las siguientes dos horas, convertida en la cavidad inorgánica donde resuena la vida ausente, un espacio sonoro como un espacio mental, una envolvente Rodoreda en Dolby 11.1. Y es verdad que esto se parece muy poco a ninguna otra Plaça… que hayamos visto, aunque sean las palabras de Rodoreda de siempre. El espacio escénico va de la mano del sonoro. La escenografía de Max Glaenzel abunda en la metáfora mentalista y compone una Plaça… instalativa donde los objetos y prendas en la vida de Natalia, fetichizados por el recuerdo (la moto de Quimet, el cabezal roto de la cama, la simbólica balanza de la escalera), van ocupando la diáfana Sala Gran, museizando los recuerdos de la protagonista, posdramatizando su imaginario popular, impugnando todas las recreaciones realistas o costumbristas que hubiéramos visto hasta ahora, que ven delatadas sus gravosas deudas con aquella voracidad descriptiva de posguerra o, más largamente, con el realismo clásico de Stendhal que Rodoreda veneraba sin rodeos. El prurito descriptivo de la novela se traduce, además, en una ingeniosa utilería microfonada que parece cobrar vida. Y más allá del peligro de vaciar y llenar una sala tan grande como la Gran, de reducirla a una desangelada página en blanco, hay hermosos hallazgos visuales en esta instalación de La plaça… Lo mejor de la función, sin duda, son las once intérpretes que sonorizan a Rodoreda, un reparto de lujo que levanta con hermosas curvas tonales el peso audiolibresco del libreto. Su schönberguiana melodía de timbres, sin embargo, reparte sus frases según unas claves que no acaban de llegar a platea. Y uno intuye valiosos trabajos de interpretación perdidos. Sabemos que Yolanda Sey, por ejemplo, es “la Colometa del colomar”, la que encarna el gran símbolo zoológico de la novela, o que Vicenta Ndongo suele hablar de los “otros hombres” en la vida de Natalia, de Pere y Mateu como antónimos de Quimet, no tanto porque esos códigos se revelen claramente en escena como por las informaciones facilitadas por las propias actrices fuera de escena. La impresión es que Subirós ha compuesto un hermoso idiolecto para once iniciadas que se ofrece al público con opacidad psicodramática, de constelación rodorediana por y para las once médiums que invocan sus palabras desde algún lugar recóndito de sí mismas. Y uno siente que el proceso interpretativo se ha comido el resultado escénico, que el valioso pormenor del método de trabajo ha opacado el efecto de cara al público. Lo que sí trasciende, interpretativamente, son los paisajes sonoros de Aguilar que sobrenadan las diez voces de sus diez compañeras. Aguilar nos saca del costumbrismo de la orquesta de Gracia que hacía bailar a Quimet y Natalia para sumirnos en un minimalismo glassiano, en una Plaça… percutida y atmosférica donde hasta los gritos de Natalia durante el parto (Neus Pàmies) se armonizan con la electrónica, melodizando aquellos estallidos munchianos que salpicaban de expresionismo la novela. Y es verdad que dos horas largas de sintetizadores y samplers pueden generar cierto cansancio auditivo. Pero no se puede negar que la música es cien por cien coherente con el espacio escénico, y que juntos descargan las mejores ráfagas de aire fresco de esta propuesta, que por momentos pone a Rodoreda en un interesante rumbo wilsoniano. La plaça… de Subirós y Dordal, al final, deja un sabor agridulce. La promesa de renovación de su arranque va cediendo bajo el enorme peso de su literalidad novelesca. Se echa de menos, en la dramaturgia, el mismo riesgo que en la escenografía y el espacio sonoro. Un minimalismo verbal junto al minimalismo visual y musical. Y así respondería un servidor, personal y subjetivamente, la pregunta inicial. Para recordar las hermosas palabras exactas de la Rodoreda más admirada y conocida no hacía falta, quizá, una nueva y portentosa versión escénica. Y en caso de emprender la aventura, sería quizá más interesante trascender la literalidad consabida. Otra opción, por supuesto, es explorar tierras más ignotas del propio catálogo rodorediano, empezando por los textos escritos específicamente para el teatro.

Ara que el gran Terenci Moix torna a estar de plena actualitat gràcies a una polèmica sèrie documental, cal recordar que de tant e n tant, l’admirable autor d’ “El dia que va morir Marilyn” també sabia com ficar la pota a l’hora d’emetre sentencies sobre obres o personatges aliens. I potser mai no ho va fer tant com quan va tenir la gosadia de qualificar com a “bleda” la Natalia, la Colometa de “La plaça del Diamant” , sense adonar-se’n de fins a quin punt aquella temerària definició n’anava d’errada. Sense percebre fins a quin punt Mercè Rodoreda havia assolit un cim literari , tot creant  amb la Natalia /Colometa el personatge d’una dona complexament polièdrica , capaç de convertir el seu sovint dolorós itinerari vital particular en un itinerari d’abast universal, i de projectar-lo més enllà de la temporalitat històrica en la qual la situa la novel·la, i que la converteix alhora en inestimable i colpidor testimoni i víctima d’una època de la qual tots i totes nosaltres en som hereus.  És per això mateix, pel que una creadora tan potent i sempre tan oberta a córrer riscos creatius com ara ho és Carlota Subirós ha decidit esborrar de l’escenari de la seva adaptació de la novel·la aquells referents visuals i temporals amb els quals associem des de sempre el personatge . I ha decidit esborrar també la possibilitat d’identificar-la amb un únic rostre i un únic cos al llarg de la representació, i atorgar-li el color de pell i l’edat d’una única actriu. Subirós porta així fins al límit i situant-ho a una altra dimensió allò que va començar a fer Joan Ollé fa gairebé dues dècades, quan va dividir en tres veus al monòleg de la Colometa ( les de Montserrat Carulla, Mercè Pons i Rosa Renom) abans que Lolita tornés a apropiar-se en solitari del personatge. “La Colometa potser som tots nosaltres”, deia llavors Ollé, emetent d’aquesta manera un judici que incloïa doncs també  la possibilitat d’anar més enllà del gènere, tot i que aquest resulti alhora  absolutament definitori, quan es tracta de valorar la forma com l’esmentat itinerari vital de la Natalia està sotmès als rols que li ha tocat anar assumint, tant en temps de guerra com en temps de pau.Subirós deixa de banda l’èpica, la temptació costumista o les banderes polítiques que onegen a l’aire a mesura que canvien els règims , les dictadures monàrquiques esdevenen fugaços somnis igualitaris i republicans, la guerra s’emporta éssers essencials, i la duresa de la postguerra converteix una ja mítica ampolla de salfumant en l’única terrible porta que et pot fer escapar de la fam i la misèria més absoluta. Aquests ben legítims recursos amb els quals se’ns ha presentat la Colometa en ocasions anteriors, estarien del tot fora de lloc en l’aparentment neutre i del tot blanc escenari  que ha dissenyat Max Glaenzel . Un espai que l’esplèndida il·luminació de Carlos Marquerie anirà dotant de les més diverses textures i coloracions, fins arribar a la subjugant emotivitat d’aquell tram final que Rodoreda culmina de forma tan magistral com gairebé enigmàtica amb la paraula “contents”, atorgant-li així a la paraula una complexitat comparable a la de qui la pronuncia. En el cas del muntatge de Subirós, deixant que la paraula reconfortant surti de l’onzena de goles que poc abans s’han unit per deixar anar alhora un cèlebre crit que és també resum de tota l’existència prèvia a aquest “contents”.  En altres moments d’aquesta tan notable proposta a la qual potser només li sobra algún excesiu apunt coreogràfic , Subirós ha  fet que la seva onzena d’excel·lents actrius (  una excel·lència encara un xic descompensada; les vibracions més intenses recauen de moment  en les Colometes més veteranes) cobreixi el blanc sòl escenogràfic d’objectes , vaixelles, flors  i robes que han jugat un paper important en cada etapa de la vida de la protagonista. Però arribat el tram final, la directora vol que tot l’espai adopti una gairebé nua i  fascinant simetria que visualitza també de forma ben reeixida el punt vital en el qual Rodoreda s’acomiada del seu personatge, aquí molt ben acompanyat musicalment per Clara Aguilar. Sense cap mena de dubte ,després de veure l’imprescindible muntatge de Subirós ,fins i tot Terenci Moix  s’hagués vist  obligat a rectificar, i a tornar a llegir-se la magnífica  obra de Rodoreda , tan ben sintetitzada per Ferran Dordal i la mateixa Carlota.