La piedra oscura d’Alberto Conejero vol ser un rescat de la memòria històrica, en aquest espellifat regne de l’oblit que ha esdevingut la pell de brau. Però no va massa més enllà d’un trepidant diàleg entre un presoner republicà i el seu joveníssim escarceller franquista, en una molt ben construïda situació límit que encaren Daniel Grao i Nacho Sánchez amb un treball vívid, lliurat i brillant. Interpretacions que mereixen acostar-se al Lliure de Gràcia i gaudir-ne. Però no hi trobem la recerca sobre Lorca i el seu amant del grup teatral La Barraca que prometien les prèvies. Només és una cita, una carta, un poema. Sens dubte que la llarga nit de pedra va impedir que en quedessin vestigis, mentre la foscor pètria segueix pesant com una llosa sobre el gargot de democràcia que patim.