Aquesta és l’història d’un home que ara és dona, i que ha estat víctima del seu canvi de sexe, però s’aferra a les seves conviccions i n’està orgullosa fins a la fí. Ara, però, i això no és cap spoiler, es troba al dipòsit de cadàvers, ella ja no hi és. I pràcticament des del més enllà, pràcticament momificada, recorda la seva existència, amb pena i alegria a la vegada: cóm la seva mare no entenia el que volia fer, i cóm va estimar amb bogeria en Marc. Colpidor relat, de vegades tètric(per allà i cóm s’esdevé), de vegades optimista.

Protagonitzat per una admirable Míriam Marcet, aquest monòleg és un cant a la reivindicació del sexe que un ha volgut escollir malgrat tot, malgrat la discriminació i també malgrat la malícia dels amics del seu estimat company, que volen descobrir (sempre en grup, són uns covards), si és en realitat home o dona. “La pell escrita” manté durant una hora l’interès i la tensió, mai no defalleix.