La nostra parcel·la

Vist el 23 de gener de 2021 de forma telemàtica.La complicada situació del Covid en les dates en què aquesta obra va estrenar-se i representar-se (amb alguna interrupció) va motivar que em perdés una obra (i per això la visió en remot) de la Lara Díez Quintanilla, una autora i director (i actriu, no ens oblidem) de qui segueixo els passos, i que considero posseïdora d'un gran talent per a totes tres coses. Normalment, ha destacat en textos plens d'ironia, o que parlen de les relacions sentimentals, o textos de teatre breu (el Microteatre, per al qual té la mà trencada) o tot alhora. Sense anar més lluny, fa poc va presentar un text que va quedar a molt poc de guanyar el Torneig de Dramatúrgia Contemporània del Temporada Alta 2020. Aquí, emparada per l'aparell de producció del Teatre Lliure, ens ha presentat una reflexió molt més 'seriosa' sobre l'existència i els individus, amb les armes d'un text i direcció propis, un espai d'una gran sobrietat, una il·luminació força innovadora (no puc deixar-me de treure'm el barret davant una graella de llums al sostre, que va donar lloc a ambientacions molt inspirades), i el concurs de dues excel·lents actrius, com són la Marta Marco i la Judit Farrés. Un quadrilàter de sorra i dues persones que hi apareixen i no saben com ni perquè. Comencen a fer-se preguntes, la més important de les quals és: quan trigarem a sortir? Hi ha algú allà afora? Hem comès algun error imperdonable i això és el càstig? I el que sobra és el temps, acompanyat de l'absoluta pèrdua de les necessitats físiques més elementals, com ara el menjar, evacuar, fred, son... Tot avança i com que temps i res per a fer, solen ser iguals a pensar i pensar (i potser massa) ens trobarem amb un seguit de situacions d'una gran dualitat: fugir de les convencions de la societat d'on han sortit involuntàriament, reconstruir mites, normes i creences per a sentir-se més segures i emparades, la confrontació o l'atracció salvatge entre elles, cridar els qui (potser) són fora i després negar-ho tot... Fins i tot els canvis sobtats d'alguna d'elles, la dominació i submissió com a acte de supervivència enmig de la bogeria... i alhora tot traslladable a situacions reals de la nostra vida, o que hem observat en el nostre dia a dia.Reflexions molt profundes de l'ésser humà, servides fredes, en absència d'un autèntic argument que ens introdueixi a elles mitjançant situacions recognoscibles. Una mica cru, i una mica subjugador, comprimit en poc més d'una hora.Comparable a un 'Tot esperant Godot' i impregnat d'un existencialisme dramàtic, no sempre ben resolt en els temps i les expressions del cos de les actrius.Està clar que és un gran repte, unes reflexions (en aquest cas, un veritable mirall) molt valuoses sobre els nostres dimonis i déus, però com dic, sense un argument mínimament conductor, es fan difícils d'anar assimilant mentre veiem l'obra, i encara més difícils de recordar quan sortim de la sala. I és una llàstima, perquè talent no li falta a cap de les intervinents, actrius, directora i autora, per a fer un text que ens 'portés a l'hort' amb més gràcia, sobretot per sortir de la sala amb una valuosa vivència a les butxaques.

La base de la humanitat sempre ha estat el progrés. Evolucionem sempre cap a un nou lloc que ens transforma socialment. Sigui per la religió, per la indústria o fins i tot per la filosofia, en vint-i-un segles hem arribat a un punt crític. Potser és un nou punt crític i el superarem. Però ara per ara, sigui per la pandèmia, el canvi climàtic, per les constants amenaces d’una nova Gran Guerra o, vés a saber, per l’impacte d’un meteorit a la Terra, sembla que s’està escurçant cada cop més la vida en aquest planeta. I això per què? Com hem estat tan estúpids per estar a punts de carregar-nos el nostre ecosistema? Si estem així és perquè hem anat a veure La nostra parcel·la de la Lara Díez Quintanilla al Teatre Lliure i ens hem posat molt existencialistes.Sobre l’arena del quadrilàter es fon la llum i torna a prendre’s. Hi ha dues dones a cada punta. Perdudes. Fa un segon estaven a un altre lloc i ara han aparegut aquí. El primer raonament lògic? Les han raptat i les tenen segrestades aquí. Després adopten un punt de vista més metafísic: han mort i aquell espai és com els llimbs. Però morim per acabar en un lloc que no té cap sentit ni relació amb el que has viscut, es pregunten. No cal ni un minut per entendre que estem davant d’un nou relat existencialista que critica i fa paròdia (seriosa) de la manera de viure i construir les nostres relacions. Però no és la primera obra en la qual Lara Díez tracta qüestions de caràcter existencialista. Prèviament hi hagut Omplint el buit i Les oblidades. Entre les tres configuren la trilogia El buit de la parcel·la oblidada.   A l’arena, dues actrius (Marta Marco i Judit Farrés) entregades en cos (molt de cos) i ànima als exercicis teatrals que se succeeixen al llarg de l’hora i quart que dura la funció. I és que en aquesta parcel·la s’hi juga molt a fer teatre, aquella essència del teatre que s’ensenya a les escoles a través d’improvisacions. Com si les dues dones rebessin una sèrie d’indicacions per part de la mestra que limitessin el caràcter dels personatges, els seus objectius i l’espai per on es mouen. Aquesta percepció que, en un principi, un pugui prendre’s com si fos una obra dirigida a alumnes de primer curs de teatre, pren sentit per acumulació. A mesura que es concatenen les escenes pren cos l’absurditat de tot plegat i la fa més interessant perquè planteja conflictes i drames que demanen una resolució al llarg de l’obra. Però sense deixar de ser, essencialment, un gran exercici de text i cos.La nostra parcel·la és essencialment teatral en la forma i en el contingut és desolador. Aquestes dues dones parteixen de zero per construir un nou món i no se’n surten mai. Passen per tots els estadis: la racionalització i l’establiment de les normes; la revolució i trencament de les normes, l’acceptació de la culpa; la creença en algú o quelcom que té el poder de fer-les sortir d’allà, etc. Però igual que en la humanitat res és etern, aquestes dues dones van desapareixent i sent substituïdes per altres (clons d’elles mateixes) que adopten nous rols (o s’agafen als imposats per la companya que porta més temps). Aquesta dinàmica d’aparicions i desaparicions genera dinamisme i provoca encara més preguntes als mateixos personatges (i en el públic) que sent conscients del joc tracten de teixir una comunicació entre totes les rèpliques que aniran apareixent. I sols a través de la consciència col·lectiva, d’anar sumant noves conductes absurdes, d’assumir nous mantres, arribaran a la conclusió que l’únic final és la pròpia mort, el suïcidi. O ni tan sols aixíNo s’entendria aquesta obra sense l’aportació escenogràfica de l’estudi Cube.bz. Les seves aportacions tecnològiques espacials ja s’han deixat notar en espectacles teatrals de Cabosanroque (Dimonis), Jordi Casanovas (Valenciana) o Albert Pla (Miedo), entre altres. Però també han muntat els xous de la Rosalía. A la parcel·la de la Lara Díez són essencials per acompanyar les transicions de les escenes, aquelles on veiem les dues dones repetir obcecades les seves accions, mentre un seguit d’ombres i llums es projecten sobre elles. La plataforma de llums led zenital que construeix Cube.bz aporta un ritme indispensable a cop de flaix, sobretot al tram final. La banda sonora, d’altra banda, crea textures electròniques que apuntalen els estats anímics en què es troben les dues dones (ràbia, seducció, desesperació).I per últim, però no menys valorable, hi ha les interpretacions de la Marta Marco i la Judit Farrés, dues dones que accepten el repte de tornar a jugar a fer teatre. Posar-se al servei d’aquesta història deu haver estat realment molt divertit per aquestes dues actrius, perquè els permet fer diversos personatges que passen per diferents arcs emocionals sense haver de rascar molt en les emocions sinó més aviat en el moviment i l’ocupació d’un espai.I tanmateix no és fàcil veure un espectacle com La Nostra Parcel·la amb la que està caient. L’impacte és més directe, ja que hem viscut confinats en unes parcel·les (i hi viurem?) sota ordre d’uns personatges que es dirigien a través nostre a través d’una pantalla. Vivim en una època tan absurda i tan certa que poder esbossar mig somriure congelat al teatre per una obra tan existencialista és d’agrair.

El text de Lara Díez Quintanilla té molt poc d’amable. La seva estrena, en plena amenaça als teatres (per reduir a un terç la seva ocupació) el feia encara més estrany. En l’estrena, no hi va haver dispersió, però sí una tensió que coincidia molt amb la incertesa dels personatges que van escolant-se per aquella mena de ring existencialista. En el lloc on l’autora fixa la mirada, un estadi aparentment intermig entre la vida i la Mort o entre la consciència i la inconsciència, apareix la gran buidor. La que expressava Beckett a Dies feliços, per exemple. La que insinuava Sartre a A porta tancada.La posada en escena , és intel·ligent, amb unes entregades i funambulistes Marta Marco (sempre versàtil que sorprèn tant sigui en to còmic amarg Les noies de Mossbank Road o drama La reina de la bellesa de Leenane, o L'espera) i Judit Farrés (amb una puresa que magnetitza com a Qui ets?): Trasllada aquesta agra mirada, desesperada, quasi apocalíptica, amb un humor absurd que el relativitza. Practiquen el mateix teatre existencialista que Fando y Lis, o Yes, potser, per exemple, però amb una pintura més fàcil. No rebaixa el to, només el gust en boca. Aquests dos personatges que esperen qui sap què, és clara la referència l'Esperant Godot, sembla que estiguin en el coll del rellotge de sorra que els empeny avall. Tota insistència per trencar amb les convencions que, suposadament, unes terceres persones els imposa (jeràrquicament per sobre) són inútils. La ciència tampoc resol l’equació. En tot cas, demostra una comprovació empírica fallida. Però el joc, el malson, torna a començar. Té un element preponderant la il·luminació, en la buidor de l’espai (els encenalls de suro substitueixen la sorra i mitiguen la pols, però no l’eliminen). Un joc genial de leds a càrrec de Cube Bz que tant aviat esquitza llampecs de llum com juga amb els camins de llums que es persegueixen. Sense preguntar-se res ni arribar enlloc.  Però amb la necessitat de ser i d'expressar-se, la unitat mínima indivisible de tot artista.