La nostra ciutat

Notable muntatge per primera vegada en català de La nostra ciutat, de Thornton Wilder. L´escriptor dramaturg Edward Albee la va qualificar com La mes gran obra nord-americana mai escrita. Va obternir el premi Pulitzer.L´obraConstruïda originalment en tres actes (un part-un casament-un funeral), ens mostra la vida quotidiana a una petita ciutat del nord-est dels Estats Units a New Hampshire, la fictícia Grover´s Corner, amb prop de dos mil sis cents habitants (2542 per ser exactes, a l´inici de l´obra), i a principis del segle XX. Una societat amb creences i valors profundament conservadors que responia de la major part de la societat estatunidenca de l´època. Ideals i valors, que es reflexen en totes les edats, en el seu viure quotidià i en el seu entorn social i familiar. La vida es concebuda com una unió d´home i dona i te els seus punts culminants en el matrimoni, naixement dels fills-es, convivència familiar i en parella i en el casament novament en aquesta cas dels fills entre famílies d´una mateixa classes social. Ho contemplem des de les vides de dos nuclis familiars, els Webb, el pare es el director del diari de la ciutat, i els Gibb, el pare es un reputat doctor. Homes dedicats a professions respectables i reconegudes,  amb les seves respectives dones, dedicades a les tasques de la casa i a cuidar els fills. El noi dels i la noia dels s´enamoren i amb el ben plau dels pares formaran una família dins dels canons tradicionals. Els seguim al llarg de tres períodes, 1901, 1904 i 1913 (la primera guerra mundial començaria a Europa el 1914). Seguim aquesta vida repetida i sense sotracs, entren a les cases de les dues famílies, coordinant-ho amb els llocs comuns de l´avinguda principal, l’església, els col·legis i l´estació del ferrocarril. Una dissecció quasi antropològica del ser humà, que acaba l´extraordinari i suprareal tercer acte al Turó de la Ciutat, al cementiri, on els morts parlen del fràgil esdevenir de la vida humana i l´implacable celeritat amb la que passa el temps. La posta en escenaThornton Wilder ja ho va pensar sense escenografies ni atrezzos, amb el que els mateixos actors mimen les accions on es requereix un objecte determinat. Sols s´admet en moments determinats unes cadires. Ferran Utzet, ho ha dirigit amb una posta en escena impecable en tots els aspectes i comptant amb un molt ben conjuntat repartiment d´onze actors i actrius, jugant amb la magnífica dramatúrgia de Llatzer Garcia, basada en la traducció de l´anglès de Victor Muñoz Calafell. Una narradora-regidora (excel·lent Gabi Renom), ens dona les claus necessàries per seguir en tot moment l´acció, en la geografia urbana de la petita ciutat, en el esdevenir dels esdeveniments (a vegades inclús ens avança quelcom que no veurem) i del que està passant. Amb ella quinze actors i actrius, un elenc molt ben conjuntat, amb Carles Martínez (com a Charles Webb) i Xavier Ripoll (com a Frank Gibbs), i en el de les seves respectives dones, Mercé Pons i Rosa Boladeras (Myrtle Webb i Julia Gibbs, respectivament). La part jove l’encapçala una especialment destacada Paula Malia (Emiliy Webb), corprenedora en aquest tercer acte en el que no entén la seva mort, Guillem Balart (George Gibbs) i Tai Fati (Rebeca Gibbs) i Biel Montoro (Wally Webb), els germans petits, i Lluís Oliver, com el jove brillant de mort prematura. Oriol Genís, interpreta al lleter, Josep Sobrevals al policia, Albert Triola a l´amargat i alcoholitzat organista i director del cor de l’església, Isabel Rocatti a la senyora Soames i Jenny Bencraft, a la professora Willard.Destaquem també l’il·luminacio de Guillem Gelabert; l´espai escènic sense escenografia de Josep Iglèsias (magnífic el finestral i l´absoluta nuesa escènica del tercer acte); el disseny de vestuari de Berta Riera; la caracterització d´Anna Madaula; l’assistència de moviment de Marta Gorchs, el disseny de so de Guillem Rodriguez i la direcció musical de Carles Pedragosa. El directorFerran Utzet (Barcelona, 1977), vinculat a La Perla 29, ha dirigit entre d´altres els premiats muntatges, La presa (2014), Traduccions (2014), Dansa d´agost (2016), Esperando a Godot (2019), El silenci dels telers (2020) i Alguns dies d´ahir (2020). Més informació a https://es/utzet/catL´autorThornton Wilder (1897-1975), va ser escriptor (novel.la i teatre) i guionista de cinema. Va guanyar tres premis Pulitzer. El primer per la seva primera novel.la, El puente de San Luis Rey, el 1927 (portada al cinema el 1944 i al 2004). El segòn per la seva obra de teatre Our town (La nostra ciutat, portada al cinema el 1940, estrenada a Espanya amb el títol Sinfonía de la vida)), el 1938 i el tercer per La piel de nuestros dientes (1943).Altres de les seves obres més destacades son La mujer de Andros (1930). Por un pelo (1942), Los idus de marzo (1948), El octavo día (1967), La Casamentera (1958, que posteriorment i amb guió propi va transformar-se en el reconegut musical, Hello Dolly, el 1969), Theofilus North (1973, portada al cinema el 1988 amb el títol de Mr. North). Precedents escènicsEs l´obra més representada a Estats Units pels elencs universitaris i d´afeccionats. També a Espanya es una obra molt representada pels grups amateurs.Professionalment es va estrenar el 1944 a Madrid a cura de la Compañía del Teatro María Guerrero, que la va portar a Barcelona, l´any següent.L´ultim text de Thornton Wilder representat a Barcelona ha estat al Cícol Maldà el 2014, amb l´excel.lent espectacle El llarg dinar de Nadal, obra que va escriure el 1931, i que s´ha anat representant per les dates nadalenques de forma repetida.Paul Newman (1925-2008) va tornar als escenaris a Broadway protagonitzant aquesta obra el 2002, desprès de 36 anys d´absència dels escenaris. Text: [email protected]  

No hi ha cap dubte que per obtenir una bona visió global de Grover’s Corners , la fictícia i  molt petita ciutat (tan petita que si no fos perquè els seus habitants s’enfadarien a l’escoltar-ho, ben bé la podríem definir com un pobre)  en la qual Thornton Wilder va situar la seva més emblemàtica peça teatral, cal pujar al turó on es troba situat el seu cementiri. En aquest sentit,   només cal veure el dibuix reproduït a la portada de la primera edició del text, publicada l’any 1938, i controlada pel mateix autor, per tal de comprovar-ho. Però el cementiri no és solament el lloc ideal per contemplar en el seu conjunt el paisatge de Grover’s Corners. Paradoxalment, també  és (no ho són potser tots els cementiris?)  la millor ubicació des de la qual es pot obtenir una perspectiva general sobre el fràgil esdevenir de l’existència humana, l’implacable celeritat amb la qual el pas del temps esborra les petjades del nostre pas pel món, i la manifesta incapacitat que mostrem tot sovint a l’hora de valorar aquesta vida que passa com un sospir. Quelcom que l’extraordinari tercer acte  (titulat “Mort i Eternitat”) d’aquesta magistral obra que als Estats Units ve a ser com una mena de tresor nacional objecte de constants  reposicions professionals i d’una infinitat de muntatges sorgits en els àmbits del teatre escolar, universitari o d’aficionats, fa ben palès de forma aclaparadora.  Aquest tercer acte és  capaç de provocar-nos un sotrac emocional un xic comparable a aquell altre que ens causen la visió sota la neu del cementiri dublinès evocat al relat de James Joyce “Els morts” o les inesborrables imatges que John Huston va filmar a partir d’aquell relat. Però aquest tercer acte només pren sentit justament perquè arriba després d’altres dos actes (“La vida diària” i “Amor i matrimoni”) que han lliscat per la vida quotidiana de Grover’s Corners sense estridències, tot reflectint el pols diari d’una comunitat regida per valors bàsicament conservadors (aquí, el vot republicà s’ho emporta gairebé tot)  sense voler emetre judicis, ni caure en dramatismes, ni presentar-nos herois o heroïnes  ( o anti herois i anti heroïnes ) abocats a grans gestes o destins excepcionals o la comissió d’actes terribles. D’altra banda, cal no oblidar mai que el Grover’s Corners que coneixem abans d’enfilar cap el cementiri és el del 1901 i el 1904; cal tenir molt present la data a l’hora d’emetre judicis sobre la mena de valors que regeixen en aquesta comunitat, encara que no els compartim. Cal evitar la lleugeresa condemnatòria que ens ataca  massa sovint d’un temps ençà quan es reflecteixen actituds i comportaments d’altres èpoques i es pretén jutjar-los des de perspectives contemporànies . Val a dir en aquest sentit que la molt bona i bàsicament molt respectuosa versió del text que ens presenten Ferran Utzet i Llàtzer Garcia se n’està gairebé sempre de caure en  aquest parany, tot i que no eviti alguna potser innecessària petita concessió que de forma molt lleugera altera un xic el sentit de l’escena original. Penso per exemple en una enginyosa bronca paterna dirigida a un bon noi incapaç d’agafar la destral i posar-se a tallar la llenya que acaba tallant la mare ,aquí convertida en bronca no tan enginyosa dirigida per igual al noi i la seva germana. O en les petites però significatives modificacions que presenta el moment en el qual els dos adolescents que acaben de fer patent el seu enamorament latent es donen el luxe de prendre un molt car batut de maduixa: la desaparició d’una rèplica que el noi li fa a la noia i que podria sonar a imposició tot i no ser-ho en absolut li resta càrrega emocional a l’escena. O en la una mica precipitada resolució que se li dona a la matutina conversa que mantenen el dia de la boda el noi i el seu futur sogre , i en la qual es vol fer encara més explícit allò que ja ho era prou a l’original, i que té a veure amb una concepció del matrimoni tan habitual com esgarrifosa.Però tornem a la ja apuntada quotidianitat sense moments ni personatges excepcionals en la qual es recolzen el primer i el segon acte de l’obra. És en aquesta quotidianitat on es troba la grandesa d’aquests dos actes, i el seu més gran perill: el perill de sentir que aquestes petites vides aparentment sense punts àlgids ens puguin semblar vides anodines; vides que alhora podien fins i tot semblar ja vides antigues en el moment en el qual l’obra es va estrenar. Quelcom que, d’altra banda, ens porta a oblidar massa sovint l’atemporalitat que recorre l’essència de l’existència humana, més enllà dels canvis més o menys radicals que aporta la temporalitat a mesura que passen els anys, els segles i els mil·lennis. En qualsevol cas, la dramatúrgia que demana  el text de Wilder ve a trencar del tot amb aquest perill, trencant alhora la possibilitat de presentar-nos l’escenari de la que Edward Albee va definir com “la més gran obra nord-americana mai escrita” des de el realisme costumista. Tot i trobar-se lluny del teatre èpic de Bertold Brecht, Wilder se’n serveix de recursos definits sovint com a brechtians per tal d’introduir-nos en aquesta quotidianitat. L’espai dibuixat per Wilder és el d’un escenari sense escenari; un escenari sense escenografia en el qual , com a molt,  t’hi pots trobar una cadireta, per acontentar els ànims d’aquella mena  d’espectadors que no puguin suportar tan de buit escènic previ a aquell altre  espai buit predicat anys més tard per Peter Brook. La persona encarregada d’introduir-nos en aquest àmbit, és algú definit al text original com a “stage manager” ; una mena de director d’escena  amb quelcom també de mestre de cerimònies que al primer muntatge de l’obra era interpretat pel mateix Wilder. I aquest personatge que es situa en una perspectiva ben diferent a la dels altres personatges que l’acompanyen, sap també com avançar esdeveniments que mai no veurem, i trencar la lleugeresa que desprèn una conversa insignificant avançant-nos el tràgic destí que li espera a un d’aquests essers que ara dialoga sobre el temps o qualsevol altra lloc comú. I  per acabar-ho d’adobar, aquí tan els objectes com els mateixos animals que formen part de la vida diària romanen invisibles : amb la mímica dels actors i de les actrius en tindrem més que suficient. Desapareix així  doncs tota possibilitat de caure en el realisme naturalista , de caure en el clixé. Si el tercer acte ens sembla tan gran, és precisament perquè el dos anteriors actes s’han apropat a allò que pot semblar tan petit tot presentant-ho des del prisma d’una irrealitat amb quelcom d’abstracció. Darrera d’allò que pot semblar naïf, es fa evident que fins el més naïf dels sentiments en té quelcom de mur de contenció que intenta esmorteir la dimensió de l’abisme cap el qual es dirigeix la nostra existència; el tercer acte cap el qual es dirigeix l’obra.Gairebé una dècada abans de guanyar el Pulitzer teatral amb aquesta peça, Wilder havia ja guanyat el Pulitzer novel·lístic gràcies a “El pont del rei Sant Louis”, un text en el qual el moment previ i el moment posterior a la caiguda de l’esmentat pont que provoca la pèrdua de cinc existències , dona lloc a una pregunta formulada literalment pel mateix autor: “Tenen les vides un sentit i una direcció, més enllà de la pròpia voluntat de l’individu?”. Tres anys després  Wilder va escriure “El llarg dinar de Nadal”, una esplèndida obra curta ben coneguda a casa nostra gràcies a La Ruta 40 en la qual els comensals de diferents generacions van cedint el seu lloc a taula a mesura que passa el temps , mostrant-nos així també aquella mena de contínuum més enllà de la caiguda de les fulles del calendari del qual parlàvem abans. Tot plegat, com la vida mateixa, ens segueix conduint cap el turó del cementiri de la nostra ciutat, sigui quina sigui la nostra ciutat. Allà tornarà a fer-se evident que els morts , un cop morts i un cop adaptats a la seva nova estranya forma de vida, van perdent cada cop més el contacte amb allò que han deixat en darrera, de la mateixa manera que els que encara resten vius, van perdent la connexió amb allò que han deixat ficat dins d’un taüt. És possible que els morts que encara estrenen la seva nova condició vulguin encara recuperar la sensació d’estar vius tornant a un moment del seu passat, malgrat els consells que els hi adrecen els morts veterans. Però un cop passen per l’experiència, se n’adonen del tot que, tal i com deien els veterans, aquest retorn puntual resulta del tot insuportable. I al mateix temps, se n’adonen també del tot que, per molt absurda que pugui semblar de vegades la vida, molt més absurd resulta encara viure-la sense adonar-nos de la transcendència que s’amaga dins del mes intranscendent dels nostres actes; del que suposa no adonar-se’n del que és la vida a cada segon mentre encara l’estem vivint.Wilder, tot  i no deixar de banda els aspectes sociològics o l’apunt polític ( jo també he trobat a faltar  en aquesta adaptació la significativa referència a la Doctrina Monroe de l’original , com li ha passat al company Gabriel Sevilla) es  marca aquesta dimensió diguem-ne que metafísica de la quotidianitat com a principal objectiu d’una obra plena alhora de recursos metateatrals. Uns recursos que el molt notable muntatge de Ferran Utzet respecta en la seva justa mesura. Som davant d’una obra que malgrat la seva condició de clàssic , mai abans s’havia representat professionalment en català a casa nostra. I tal i com diu Utzet, es tractava doncs que aquesta tardana primera visió fos ben propera en molts sentits al concepte original expressat per l’autor. Aquí tenim com a exemple les ja mítiques dues escales d’estisora que s’utilitzen per visualitzar les finestres altes de les seves respectives cases  des de les quals els enamorats veïns es comuniquen, pràcticament presents a tots els muntatges que s’han fet de l’obra. Però Alhora, Utzet opta per introduir efectives resolucions que marquen distancies envers l’escenari buit , començant per la capsa de fusta en la qual tenen lloc els dos primers actes ,continuant pel puntual finestral que s’obra dins d’aquest espai, i acabant per la forma com irromp el cementiri final  entre grans fumarades, mentre s’esfuma alhora tot rastre de la fusta anterior i la claror de la fusta deixa pas a la foscor de la caixa escènica... ara ja tan buida com la volia l’autor. L’espectacular sobrietat d’aquest espai s’aparta sovint de les estrictes indicacions de Wilder, però no deixa mai per això de seguir-les en la seva essència. A una Rosa Renom com sempre excel·lent  li correspon la tasca d’ajudar-nos a imaginar la geografia i l’urbanisme de Grover’s Corners, i anar-nos introduint des de la seva distanciada i narrativa funció el grapat de veïns i veïnes seleccionats entre els 2.542 (els dos últims, una bessonada recent nascuda) habitants de la xiutat. Tots ells formen el coral i molt ben equilibrat repartiment d’un espectacle en el qual , per exemple, Rosa Boladeras i Mercè Pons formen una fantàstica parella  d’amigues i veïnes plenes de complicitat malgrat les seves diferències caracterials, Carles Martínez, ficat sota la pell de l’editor de l’únic diari local, realitza la millor interpretació que ens ha ofert en els darrers anys, i Guillem Balart i Paulia Malia li donen total credibilitat a la seva parelleta d’enamorats amb feblesa pel batut de maduixa. Per cert:  entre el personatges més secundaris s’hi troba l’organista i cap de la coral Simon Stimson, ben defensat per Albert Triola. I si el destaco especialment és perquè ell ve a fer visible la cara més amarga i oculta d’aquesta comunitat. A Grover’s Corners disposen d’un parell de inofensius  borratxins d’aquest que no poden faltar maia cap poble i formen part del seu mateix decorat. Per contra, Simon és un alcohòlic solitari rossegat per dins per una mena d’angoixa de la qual ben poc arribem  a saber. Wilder introdueix amb ell el punt de distorsió que deixa a la vista les fissures localitzables a la més aparentment previsible comunitat. I a ell li correspon pronunciar al cementiri les paraules més amargues, abans que s’imposin les paraules que clamen per la necessitat de prestar-li atenció a la vida abans que aquesta s’escapi... i abans que el silenci dels morts,s’imposi a tota la resta. 

Acabando el primer acto de Our Town, el personaje omnisciente del Regidor confiesa al público la que, probablemente, fuera la gran ambición de Thornton Wilder, no sólo al escribir esta obra, sino otras muchas. En la imaginaria ciudad de Grover’s Corners, en el Estado de New Hampshire, el banco local va a abrir una nueva sucursal y, en una repentina inquietud por la posteridad, pregunta qué deberían poner bajo la primera piedra del nuevo edificio, pensando en lo que aquellos aldeanos de 1901 quisieran decir de sí mismos a los historiadores de aquí a mil años. Sin dudarlo, el Regidor propone enterrar una Biblia, un ejemplar del New York Times, la Constitución de los Estados Unidos, las obras de William Shakespeare y un número del Sentinel, el periódico local. Pero no sólo eso. En los cimientos del banco también deberían poner una copia de Our Town, o sea, de la propia obra representada, que pide metateatralmente su entierro mientras se está representando. Y aquí se entiende la extraña grandeza de la propuesta de Wilder. Si hoy conocemos la vida real de la gente en Grecia y Roma, nos dice el Regidor, gracias a los poemas humorísticos y las comedias, en el futuro conocerán la América rural de la Belle Époque por el rastro que deje su teatro. El Wilder arqueólogo, que estudió de joven en Roma, emerge en el Wilder dramaturgo, que mira a sus compatriotas como un científico social, como si observara una tribu exótica, interponiendo los efectos V de Bertolt Brecht, no para llamar a la revolución, sino para reivindicar una historia privada de la América profunda, un teatro antropológico, una variante piadosa, amablemente irónica y políticamente inofensiva del teatro épico. Ferran Utzet ha desenterrado este Wilder en Cataluña y en catalán ochenta y cinco años después de su exitoso entierro en Broadway. Increíble pero cierto, el estreno del Lliure es el primer montaje profesional en esta tierra y en esta lengua. Algo incomprensible, siendo uno de los clásicos más populares del teatro americano. De modo que, sólo por lo absolutísimo del estreno, La nostra ciutat de Utzet ya hecho historia. Lo que no ha hecho, o no ha querido hacer, es arqueología en el sentido de Wilder, al adaptar su libreto para acercarlo, se entiende, al público actual. Y este desentierro a medias es uno de los problemas de la función. Quien conozca el texto de Wilder en la magnífica versión catalana de Víctor Muñoz i Calafell en Comanegra, o quien haya visto el teatro filmado de George Schaefer (1977) o de James Naughton (2003), o incluso las libres adaptaciones al cine de Sam Wood (1940) o de Delbert Mann (1955), echará en falta dos cosas en la actualizada dramaturgia de La nostra ciutat de Llàtzer Garcia. Por un lado, algunas de las finas ironías de Wilder contra lo más profundo de la América profunda. Por otro, las abismales brechas de género entre sus personajes, poéticamente ajusticiadas.Habrá quien extrañe, por ejemplo, las quejas infantiles de Emily Webb cuando su profesora no le pregunta por la Doctrina Monroe, un detalle que podría parecer irrelevante en una conversación escolar. O las burlas del Regidor a los urbanitas de Boston que contratan a genealogistas para granjearse en los cementerios supuestos antepasados del Mayflower o de la Revolución Americana. Esto último, sin embargo, era una pulla de Wilder al patriotismo genetista del ius sanguinis en pleno auge del fascismo (Our Town se estrena en 1938). Y lo primero era una alusión al aislacionismo americano en plena Guerra Civil española y vísperas de la guerra mundial. Y es verdad que a algunos espectadores podría no sonarles la Doctrina Monroe o el Mayflower. Pero uno se pregunta si las omisiones los acercan a La nostra ciutat o los alejan de la antropología teatral de Wilder.Ocurre algo parecido con los roles de género, benévolamente reescritos en algunas escenas clave. Quizá la más evidente sea la declaración de amor entre la Emily Webb de Paula Malia y el George Gibbs de Guillem Balart, que se reparten equitativamente frases y lágrimas y eluden los sexistas comentarios originales para evitar, se infiere, su contraproducente romantización. El problema es que, en los Estados Unidos de 1904, donde no había sufragio femenino, como nos recuerda el Regidor, y en un ficticio Grover’s Corners donde el 86% es republicano, confesamente inculto y no viaja nunca, la igualdad entre sexos es poco menos que un animal mitológico. Y la desdichada sentimentalización del machismo que describe Wilder forma parte del claroscuro cuadro de época que se quería enterrar para el futuro.La dirección de Utzet trata de actualizar también el viejo tono del drama, humorizándolo, agilizándolo e incluso histrionizándolo, acercando por momentos los cuadros del teatro épico al sketch de la comedia de situación. Ocurre en las confidencias del George Gibbs de Balart con su suegro, el señor Webb de Carles Martínez, a pocas horas de la boda, cuando una torpe sinceridad masculina que se revolvía delicadamente contra la tradición queda abruptamente interrumpida por chascarrillos y carcajadas. Ocurre también en las exageradas risas de Emily cuando George le declara finalmente su amor. Y es verdad que el diálogo dice “funny” para referirse a la vida. Pero el “funny” de Wilder parecía más próximo a lo “extraño” o “curioso” del primer escarceo para una adolescente que a la hilaridad pura y dura. A eso se añade, también hay que decirlo, un evidente problema de edad con las cabezas de cartel, que hace inverosímiles las ingenuidades adolescentes en dos intérpretes de treinta años. Una lástima, porque es un reparto de lujo de la cabeza a los pies, por los protagonistas y por secundarios como el Howie Newsome de Oriol Genís, la señora Gibbs de Rosa Boladeras, la señora Webb de Mercè Pons y un largo y prestigioso etcétera coronado por ese primus inter pares que es el Regidor de Rosa Renom.La función remonta, afortunadamente, en sus números musicales, irónicamente desafinados o virtuosamente ejecutados (hermoso solo de Malia), y con el mudo relato del movimiento escénico que dirige Marta Gorchs, con quince milimétricos mutis y entradas y sin utilería. Luce también el vestuario de época de Berta Riera, que parece sacado de las pinturas de James Whistler citadas por el propio Wilder. Y el espacio escénico de Josep Iglesias deslumbra en el tercer acto, cuando el brumoso cementerio de Grover’s Corners confunde su negrura con la de la caja escénica de la Puigserver, justificando de un hermoso golpe de vista este Wilder en esta sala, y aliviando la pesadez visual de los dos primeros actos, donde unas enormes compuertas de madera maciza en el foro parecían brindarnos a medias el espacio vacío de Wilder, ofreciendo por todo horizonte el aparatoso maderamen.No era fácil, es cierto, desenterrar Our Town después de ochenta y cinco años. Y sin embargo, paradójicamente, podría haberlo sido. Como en la navaja de Ockham, la opción más sencilla, a veces, es la más certera. Y tratándose de la primera versión profesional de Our Town en Cataluña y en catalán, habría tenido quizá más sentido servir un Wilder a secas, sin cortes ni añadidos, con sus propios tempos y tonos, no arredrándose ante la posible inactualidad del clásico. Sobre todo porque Our Town reclama desde sus propias líneas la exhumación arqueológica de su mundo, por otra parte no tan lejano, que conecta la América rural de preguerra mundial con el imaginario del Mayflower en el siglo XVII, de los revolucionarios del siglo XVIII, de los confederados del siglo XIX y de los republicanos del siglo XX. Se repita o rime, el pasado merece conocerse, al menos una vez, en sus profundas irregularidades de origen. Y el teatro público es uno de los últimos reductos que aún pueden zafarnos del miedo cerval de la taquilla a que la obra “aburra” o “no se entienda”. No tengamos reparos en dejar al espectador a solas con la literalidad del clásico. Confiemos un poco más en el público del teatro público.