La mujer más fea del mundo

No t’enganyes: ella , aquesta dona jove encarnada per Ana Rujas  (  tot un tros d’actriu!) que tant ella com Bàrbara Mestanza han creat partint una mica de mirar-se al mirall per reflectir les pròpies angoixes i buits, ja no s’enganya. Ella sap que ha traspassat definitivament la barrera que separa això de sortir de festa amb l’esperança que les emocions fortes et facin sentir ben viva, a això altre de sortir de festa intentant oblidar sense aconseguir-ho la desesperació que comporta assumir que només intentes fugir d’allò mort que reconeixes en tu. No t’enganyis tampoc si t’envia un somriure o et convida a compartir escenari amb ella per uns moments: si t’ho has pres com un gest de complicitat, ja has begut oli; això vol dir  que no has entès que el fàstic intern ja no li  deixa espai per a la comunicació externa. Com a mínim ara mateix, aquesta via està obturada. Un cop hagi jugat amb tu com si de cop t’hagués convertit en el seu o la seva confident, t’enviarà ràpid de tornada cap el teu seient com si ni t’hagués conegut i amb cara de pocs amics. Una vegada, fa ja molt de temps, a la dona més lletja del món li van dir que era la dona més bonica del món: una cara i un cos com el seu, a la força estaven destinats a triomfar exercint de model. I potser s’ho va creure i tot. Fins que va deixar de ser model per transformar-se en actriu. I va començar també  a reconèixer en ella una lletjor que potser s’escapi a la mirada aliena, però no pas a la seva. Ella se’ns presenta quan entrem a la sala pujada al pedestal de la sempre verge Maria. Però ben aviat es deixa caure del pedestal, per tal de transmetre’ns que no solament la virginitat és un llunyà record del passat: també ho són ja el desig i el plaer. El que troba - sense buscar d’altra banda allò que sembla ja convençuda de no poder trobar  mai - és un succedani de desig i de plaer més adulterat que els succedanis de caviar amb marca blanca que et puguis trobar al súper de la cantonada. I el que reflecteix tota l’estona aquesta dona jove sempre a la recerca de la ratlla més llarga i el “polvo” més ràpid convertits en metàfora d’un consumisme emocional que pot provocar estralls, és la consciència d’haver-se ficat en un carrer sense sortida: fins i tot quan es queda inconscient estirada al terra del lavabo després de tanta festa , continua sent conscient d’això. Per aquesta raó resulta tan amarg el seu monòleg , encara que el presenti farcit d’humor “destroyer” sense concessions. El seu, en qualsevol cas, és un retrat generacional que traspassa generacions: el buit després de la festa que ataca l’estómac entre nàusees quan la festa ha deixat de ser reivindicació lúdica per convertir-se en refugi fracassat, ve de lluny. I aquest bon , contundent, a estones divertit i sovint esferidor espectacle excel·lentment interpretat  , ho reflecteix amb molt d’encert.

Ana Rujas aclapara. Des del primer segon, en aquell posat de beata verge. Amb la seva veu esquerdada dels crits de les sessions anteriors. Amb la mirada del món (amb una notable dosi de nihilisme que també hi deu aportar Bàrbara Mestanza) desesperada i alhora excessiva. La seva narració, d'agònica a còmica, sovint commou. Expressa la seva cosmovisió de model/actriu que ho és perquè vol i que rebutja moltes de les seves perversitat. El sexe com la droga i l'alcohol són part de la mateixa recepta. El personatge pot abraçar tendrament després d'un ball amb una espectadora, pot quedar-se al racó de pensar per descobrir els moments més lúcids, pot recargolar-se buscant plaer dalt de la tarima sempre donant una mirada que supera de molt els diàlegs bavosos de lligar en una discoteca. Hi ha una radicalitat, una necessitat de sentir-se viva, de voler caminar pel caire de l'abisme que ennuega el públic. Sigui dona o home, jove o més adult. Ser una ionqui de la bellesa té molts efectes secundaris, per molt que majoria dels mortals ho ignorem (Els guapos són els raros, canten els Manel).El personatge (i fins a quin punt és també l'opinió de Mestanza i de Rujas?) necessita ballar, però discrepa de la necessitat de plorar per omplir els buits de l'ànima. Hi ha un notable paral·lelisme amb El percebeiro, tot i que aquest deriva cap a la festa i no cap al crit desesperat d'aquesta model desitjada que vol fer la revolució de la lletjor. Mestanza, membre de The Mamzelles respira sovint aquesta mirada tant càustica. Ho van fer amb Màfia i amb F.A.M.Y.L.I.A. Després d'una primerenca My sweet country (que apuntava maneres, tot i que tirava pel camí més fàcil i previsible). The Mamzelles i Bàrbara Mestanza (en aquest cas) demostren que ja han madurat. que se senten joves que han de canviar el món. Però no ho fan per a millorar-lo; només per a sobreviure'I, quan l'excés està a punt d'arribar a un límit que trasllada a un pas de no retorn reben la trucada de la mare (li diu que "no passarà res dolent") i la va a buscar. On sigui. Quan sigui. Costi el que costi. La precarietat actual ha traslladat els joves actors i dramaturgs a un espai extrem (Mestanza intervé d'actriu també a Be my baby). També els de VVAA (també coneguts com Els Malnascuts, traslladen el seu drama vital a una comèdia carregada de referents pops Wohnwagen, o Like si lloras, per exemple) o el joc amb un rerefons ben fosc de Nao Albet i Marcel Borràs (Falsestuff). Què lluny queda aquelles comèdies de Jordi Silva, de fa poc més d'una dècada Ja en tinc 30!, La millor nit de la teva vida, o Un fill, un llibre, un arbre. Els temps estan canviant, dramàticament. A la sensació de superar l'adolescència, encara amb altes dosi de festa, ara hi ha un to molt més amarg que desconfia de la societat però que s'entesta a relacionar-s'hi, encara.