La mort i la donzella. Asun Noales

La pedra de pissarra grisa, tant omnipresent en les sales de vetlla prenen forma de nínxol implacable. Un mur que delimita la fi de la vida. Com si traspassada la línia tot sigui fred, foscor i tragèdia. El Romanticisme en el que batega Franz Schubert (el pinyol d'on neix aquesta coreografia preciosa d'Asun Noales) impulsava a no malbaratar la vida amb convencionalisme i hipocresies que s'havbia d viure amb la intensiat del batec del cor. La necessitat d'exprimir cada instant. Amb el periull de no tenir la paciència a aprendre i reconduir les vides. Que li expliquin a en Werther! No hi ha dolor més profund que perdre la vida en plena joventut. Tal i com ho pateixen els pares i la societat, en que la joventt ha passat a ser l'instant idíl·lic per la combinació de la seva energia vital (inconformista), la tensor de la pell (la seva bellesa normativitzada), i el seu grau d'innocència. Aquesta donzella delirant, en el llit de mort, s'expressa amb uns moviments amplis, que fan voleiar els volants del vestuari i que escampen els seus cabells llargs. Noales es resisteix a pensar la Mort com la imaginem des de la vessant de la Vida. Prefereix imaginar que és una frontera al desconegut. Al darrere del mur, de l'enterramosrts que cobreix amb pedra el taüt, hi ha una llum potent que desconeixem. Per això, el personatge de la Mort no és auster, antipàtic, implacable, si no que té un punt de juganer, com si aparegués com una de les opcions al futur de la jove. En realitat, la Mort i el cos de la jove ho saben, només podrà allargar instants el seu patir a la Terra, abans de traspassar. Es pot imaginar que hi ha una primavera desconeguda e aquesa mort (tant dolorosa des del costat de la Vida terrenal). La coreografia per a res intueix cap espai diví, de Cels o inferns. És molt més orgànic i s'adreça al cos i al tacte i contacte amb els altres. Com si dins dels nínxols, entre el fangar del cementiri es produís una comunió amb els altres elements de la Terra, siguin insectes o cucs o arrels i minerals. En aquests quadres domina una dansa de duets i trios però molt vital amb un vestuari que poden recordar les mortalles precioses dels difunts que es confonen amb els personatges de la Mort (que no és una, si no moltes i variades i sempre escoltant la voluntat o el recod de l'èsser que pendula en la frontera de la Vida i la mort). L'obra, coproduïda pel govern del País Valencià, catapultada pels premis Max, que ha trigat massa a estrenar-se a Catalunya, ha aconseguit fer 50 actuacions per l'estat espanyol. Atrapa perquè té una composició preciosa i ambiciosa, amb molts bon acabats (llum, interpretació, escenografia, vestuari) i una dramatúrgia que rescata la llum del fons de la tomba més fosca i humida.Aurora Bauzà i Pere Jou (Telemann Rec) troben noves ressonàncies musicals incorporant la veu el piano i també puntualment música electrònica. En aquesta indagació d'una música que aporti context i moviment aquest parell d'artistes ja s'han fet sentir amb treballs tant diferents com We are (t)here, Aquella nit o Rèquiem nocturn. Asun Noales juga la carta del preciosisme, dels cossos que rodolen harmonicament, com si acceptessin aquest final, amb el desig d'exprémer l'última gota de sang ballant fins a l'extrem. "Ich bin Jung (jo sóc jove)" escriuen entre altres cites a la paret de pedra de pissarra. És un mur que, des del principi, es converteix en una mena de calaixera de cossos en moviment que entren i surten (sigui per aquesta màgia zombie gens gore com proposava un irreverent Pere Faura o perquè es conmuta pel record dels que els van a recordar). Es decanta per la bellesa del ball, per l'energia del moviment d'amples extensions i refreda la possible opció a l'expressiviat tràgica, a l'emoció més profunda. En l'acceptació del que marca la Vida (que és la Mort) no hi ha el conformisme, si no una mena d'acceptació de plentud que, tot i la incomprensió dels amics i familiars que segueixen en la Vida, permet una reconciliacio més plena a aqesta fina donzella, fràgil, vulnerable però perseverant en la seva voluntat de sentir, fins i tot més enllà de la Mort (si és que és possible).