L’actriu Ada Vilaró té una forta dimensió d’artista. De somatitzar el seu món íntim i traspassar-li a escena. No com a protagonista, si no com s testimoni; no per fer-se la víctima, si no per advertir de la possibilitat d’ensurts que comporten un replantejament vital, d’arrel i immediat, per un fet inesperat. Ho va fer a 360 grams, segurament el seu muntatge més representat mai. I ho repeteix, ara a La memòria del gel.

Ada Vilaró va estrenar S.O.S., el 2022 a Fira Tàrrega, que ja jugava amb el gel, la preocupació pel canvi climàtic i, de contrast, el negacionisme criminal dels que es consideren amb capacitat per cremar, dominar i convertir en negoci tot recurs natural. Ella mateixa va inaugurar una edició amb 40 hores de pacificació de la Plaça Major (UrGENTestimar). El seu cor ressonava en el silenci i, puntualment, l’altaveu també incorporava el batec d’espesctaors còmplices amb un simple aparell d’escolta. Fa sis mesos, l’actriu va rebre una nova sotragada enmig de la muntanya. Les escenes de S.O.S., ara sense la veu delgrup de veïnes targarines que s’afegien al muntatge, han pres un nou centre de gravetat a partir d’aquest incident. Hi ha l’angúnia per l’abisme, però sobretot hi ha una calma en acceptar els nous límits del cos que es reben amb l’harmonia de saber volar i enterrar-se amb la llibertat del que se sent propetària i responsable del se propi cos.

Vilaró narra en primera persona i descriu a partir dels seus registres fisics i actorals, sense reserves. La peça té un ritme pausat que va tenyint la trela blanca rebregada del fons amb un audiovisual que va revelant la correlació de forces de la Natura, unes arrels que s’entrellacen més amb l’objectiu d’establiruna malla que agemrana i proetegeix, més que una lluita fratricida per a la darrera gota del desglaç. Com a Paraules que trenquen ossos de la cia. Pagans, Vilaró intueix una confluència d’energies naturals dins del bosc. El poltre que va ajudar a néixer, qui sap, potser, va donar-li l’escalf a la persona inconscient que va quedar mig adomida en una nit freda enmig del bosc. Hi ha un equuilibri al bosc no és el de la ciutat, unes lleis que s’escapen a la dels humans. Vilaró detecta una remor similar a la de Canto jo i la muntanya balla.

La memòria del gel extén la preocupació perquè la civilització urbanitzi ,capa a capa, les muntanyes: això implica la fugida dels cavalls frisons, aquells que marquen la qualitat de la natura salvatge i també la que pot salvar persones de cor noble en una situació extrema. Acorralar el bosc als cims és escanyar la humanitat. No posar límits al tallagespa comporta una uniformització de jardins i ciment capriciosa, que pot acabar sent suïcida.

Si Q-Ars pujava als arbres per protegir-los d’una tala indiscriminada (Chipko), o la protagonista de Drive your plow over the bones of the dead se sentia l’enia per a la revenja, dels Complicité, Vilaró juga amb la nuesa de la primera paraula del singular i la poètica de les ombres ancestrals.