La melancolía del turista

El TNC ha acollit durant dos dies, en el marc del Festival Grec 2020, La melancolía del turista, un espectacle de petit format que es va estrenar al Temporada Alta passat. Es tracta d'una nova entrega del delicadíssim teatre d'objectes de Jomi Oligor i Shaday Larios. Ell, al capdavant d’Hermanos Oligor, s'encarrega sobretot de construir l'escenografia, les miniatures i els mecanismes; ella, directora del grup mexicà Microscopía Teatro i autora d'una tesi doctoral centrada en la metafísica de l'objecte quotidià, s'ocupa de la dramatúrgia i dels textos. Tots dos investiguen les possibilitats d'allò ínfim i íntim, la petita escala en aliança amb el gest documental. Hi ha un tipus de malenconia que constitueix un hàbit o un temperament i determina una mirada sobre el món. Els investigadors d'objectes s'instal·len, per definició, en estats suspensius o en temps d'excepció, és a dir, en lapses desfasats i contraris a l'accelerament. I, tot i reivindicar un estat d'obertura —molt afí a la poètica de l'objecte trobat—, la seva brúixola sempre està orientada vers aquells objectes-document que tenen ben impresa una petja personal: postals, quaderns, àlbums, diapositives... Dins el projecte-agència intermitent El Solar, Larios i Oligor, en col·laboració amb Xavier Bobés, van posar els seus dots d'imaginació material al servei de propostes site specific com Primer álbum (Girona, 2016), Cuaderno de campo (Barcelona, 2018) i Diario Entrelíneas (Berlín, 2018). Al seu llibre Detectives de objetos (La Uña Rota, 2019), de disquisicions fèrtils i verb ubèrrim, Shaday Larios recull els textos que van sostenir i acompanyar aquests treballs, i parla de la funció de memòria que exerceixen els objectes en estat d'excepció. A La melancolía del turista els creadors presenten una galeria de miratges a l'entorn d'indrets en decadència, paisatges gairebé fantasmals, sublimats per una idea mediatitzada del que és el paradís. El dispositiu compta amb una petita grada de fusta, on seiem els espectadors. Des de la grada estant, contemplem un teatret que de vegades sembla revestir funcions de taller i d'altar, i copsem alhora la maquinària improbable —“el gran corazón analógico del espectáculo”, en paraules de Jomi Oligor— que fa possible la delicada (re)presentació. Així, se'ns ofereixen simultàniament la projecció i el seu origen matèric. De vegades apareixen en primer terme alguns objectes aïllats, com si els creador es dediquessin a emmarcar espècies —o els seus hàbitats— en vies d'extinció, natures mortes, realitats esvanides que ja només viuen a les imatges. Sovint aquestes restes del naufragi —lamparetes, postals, fotografies, retalls de paper, figures de llauna— se superposen en una composició mil·limetrada, ininterrompuda, processual.  De Cuba ens porten el soroll del Malecón, converses esfilagarsades, souvenirs vintage i fotografies il·luminades com insectes atrapats en ambre. Les postals, amb un petit llum incorporat, circularan pels cables d'un artesanal i suggestiu telefèric d’imatges. Un puro es consumeix —una manxa el manté encès— en absència de la fumadora a qui s'homenatja. Acapulco, l’altre paradís perdut o dilapidat, s’evoca a través d'un cúmul d'objectes i imatges progressivament dipositats sobre un torn giratori —retalls de revistes, pàgines d'un manual d'ictiologia, cartells de cinema, un quiosquet de platja sobre un fons de temporal i de ruïna—, però l’atenció recau sobretot en els clavadistas de La Quebrada, revers d'un instant detingut en postals extingides i que remet al ritual del salt. Els artífexs d'aquest delicat espectacle ens parlen entre murmuris, com si haguessin instal·lat el seu teatre de la memòria —el seu circ d'objectes, el seu ritual pagà— en algun lloc entre la vigília i el somni. A través d'objectes-document i miniatures, gelatina de plata i cianotípies sense solució química, ens porten a llocs que viuen del turisme però estan sotmesos a una violència o a una misèria sistèmiques. Rescaten l'àlbum de fotografies de Juan Obregón “el Peque”, un clavadista caigut en l'oblit, els noms dels hotels abandonats d'Acapulco —una contrapostal del paradís— i els cigars havans de Guillermina Delis Barrientos, a qui els turistes no paren de robar somriures i volutes de fum. El turista mira endavant i té moments d'arribada, descobriment i revelació; el detectiu melancòlic, en canvi, rep les ràfegues del passat, encalçat pel sentiment de pèrdua d'aquells que va coneixent en el seu viatge. La melancolía del turista és una nova i brillant mostra del teatre artesanal, íntim i màgic de Jomi Oligor i Shaday Larios, que visibilitzen les combustions d'allò desatès o obviat i ofereixen cartografies alternatives, inverses, de la memòria dels altres, en el que acaba sent un inventari de resistències i de preguntes sense resposta. Moren les fotos en el nostre record a cada instant? Què quedarà d'aquest moment en el nostre cos? De qui és propietat la imatge de les persones?Article publicat a Núvol el 27 de juliol de 2020

El teatro de objetos de Oligor y Microscopía es difícil de explicar si no se ha vivido. A diferencia del trabajo con títeres, los manipuladores no crean vida en objetos inanimados sino que exploran la que ya tienen de por sí. Teatro documental a partir de recuerdos materializados, con una buena dosis de poesía y un ritmo pausado y contemplativo. Cada espectáculo de esta compañía es la punta del iceberg de un proceso de investigación de varios meses en el que los artistas recogen, seleccionan y ordenan tanto los objetos como la forma de mostrarlos. Pero a diferencia de los montajes de su anterior saga El Solar, pensados para ser representados en el espacio que se investiga, La melancolía del turista nace con un mecanismo movible. Esto permite a la compañía traspasar su estreno en Temporada Alta para llegar al TNC durante el Grec, pero a su vez delimita las posibilidades del espacio. El campo de acción se concentra en un pequeño y transportable teatrillo con sus correspondientes gradas, ubicados ambos en el escenario de la sala Tallers. De él, los maestros de las manos sacan todo tipo de mecanismos en miniatura. Proyecciones, marcos, fotografías, muñecos de cuerda y hasta un fuelle conectado a un puro que “se fuma” solo. En cuestión de segundos, pasaremos de una calle a una playa o incluso al interior de un taxi al son de la música, el sonido ambiente y las notas de audio en las que Shaday Larios expone poéticas reflexiones.Cada elemento está iluminado de forma precisa, guiándonos la mirada con cada aparición. El dispositivo de luces, sombras y sonidos crea una atmosfera íntima y envolvente. Los artistas manipulan los objetos con precisión de forma parecida a como lo haría un ilusionista. Todo ello a pesar de que haya una menor variedad en el uso de artilugios respecto a otros espectáculos similares – pienso en Cosas que se olvidan fácilmente de Xavier Bobés o en El Solar-. Y a que algunos momentos se hagan largos y un poco repetitivos.Más que en las preguntas explícitas que lanza, el espectáculo gana cuando personaliza las cuestiones a través de paradigmáticos personajes. Así, narra un viaje por La Habana y Acapulco centrado en dos personas que viven de vender su anónima imagen a los turistas. Guillermina, que se viste con el traje y el puro folklóricos para que la gente la fotografíe, no ha salido nunca de su ciudad, a pesar de que sus posados estén esparcidos por el mundo. Por su lado, el Peque es un campeón de los clavadistas que durante décadas ha arriesgado la vida con sus saltos. Ahora que ya está retirado, su ciudad se ha convertido en una de las más peligrosas de México, su oficio está prácticamente desaparecido y sus conciudadanos desearían que volvieran los turistas y sus billetes. Jomi Oligor nos narra el encuentro con este último de viva voz, interpelándonos directamente e incluso incorporando una bienvenido tono humorístico. El tú a tú tiene un efecto revitalizador.Aunque más sencillo que en anteriores ocasiones, el montaje resulta bello e interesante a la vez. Probablemente porque, además de estar bien hecho, refleja algunas contradicciones de nuestro mundo, como la fina línea que separa al viajero del turista. Y porque la memoria, resquicio más o menos edulcorado de lo vivido, es un motor incesante de enigmas y elucubraciones.

D'ençà "Cuaderno de Campo" (Grec 2018) aquell fascinant recorregut per l'exbarri de barraques Can Valero a les faldes de Montjuïc (avui Jardí Botànic), esperava l'ocasió de reveure aquest estimulant equip que formen Shaday Larios i Jomi Oligor, dos artistes de la minúcia i el detall, capaços de fer visible el silenci. Per això he fet l'esforç d'apropar-me al Festival Temporada Alta gironí per assistir a aquesta exquisida joia anomenada "La melancolía del turista". En les societats preindustrials el viatge era una experiència de vida de profunda alenada. L'homo viator medieval, que emprenia llargues peregrinacions a Roma, a Santiago o allà on fóra, era un viatger implicat existencialment amb l'objecte del desplaçament, a les antípodes de l'actual turista, ésser indolent que es mou per omplir sense compromís el seu temps de vacança.El tàndem Larios & Oligor, veritables detectius d'objectes, són capaços d'auscultar les traces invisibles que bateguen rere un paisatge, una ciutat, un barri perifèric. L'espectacle és el resultat d'una anada a Acapulco, que ja ha deixat de ser el destí turístic paradisíac dels mexicans, convertida la ciutat en capital del narcotràfic, abandonada pels estiuejants d'avior, amb els hotels de luxe que s'esmicolen, i l'atracció per excel·lència que ja només habita en el record. El vertiginós vol del musculós "clavadista" d'Acapuco (jo n'he vist, a Mazatlán, sense l'alçada vertiginosa de La Quebrada) ha deixat de ratllar l'espadat ans de clavar-se al mar en una caiguda de 35 metres a més de cent quilòmetres per hora. Ja no queden ni postals: primer perquè ja no se n'escriuen (jo encara en vaig dipositar l'última a l'única bústia de Comala que, evidentment, com feia suposar Juan Rulfo, mai no va arribar a destí); segon perquè ben just si queden quioscs on exhibir-les i, finalment, perquè ja no hi ha gairebé ningú per contemplar els "clavados" acrobàtics. L'ara hinòspita Acapulco ha escopit el turista i ha exiliat el paisatge en una decadència que inventaria les absències. També s'explica una altra anada a L'Havana, al rescat de Guillermina, que es venia als fotògrafs per posar tot fumant un havà (o fingint-ho). Ara li roben la imatge i en mercadegen a les seves esquenes.Un espectacle delicat i minuciós, a la recerca d'objectes-document, d'estris vivaços, de materials i d'artefactes que empenyen la imaginació a transitar mons inconeguts. Una delicadesa...