Qualsevol text dramatúrgic que parla de la mare toca una fibra molt sensible. Perquè tothom és fill; té una mare a la que li ha d’agrair la vida. L’autor imagina una mare que ha estat abocada a l’educació dels fills. Certament, és un model de mare en retirada, perquè avui la tendència a compartir la feina domèstica i la laboral en una parella tendeix (encara que sigui massa lentament) a l’equiparació. Tot i així, és un model de mare majoritari per a un grapat d’espectadors d’una generació mitjana. Aquesta mare que ha triat l’autor presenta una dona al límit de la crisi, d’un deliri. El mèrit de la proposta és aconseguir veure les seves al·lucinacions barrejades amb les escenes reals. La realitat es deforma quan entra al subconscient de la protagonista.

Florian Zeller insisteix en una fórmula textual reiterativa que va enrevessant el missatge, fent-lo cada cop menys afable. La direcció ha buscat l’extrem. Si Andrés Lima va buscar connexions en l’actualitat a Les bruixes de Salem (Grec, 2016) o va potenciar la fisicalitat en la seva Medea (Lliure, 2015), ara opta per un món d’ombres amb un notable espai sonor que incomoda, sí, però amb un text que ofega la paciència i una protagonista que no troba prou matisos i abandona la contenció. L’afectació no l’ajuda a construir la més mínima empatia amb el públic i tot esdevé tensat. 

Ha de ser immens el buit que pot sentir una mare de família quan s’adona que els seus fills han crescut i el seu marit ja no té gaire interès per ella. El públic capta com el somriure forçat és, cervell endins, un riu de fel amarg convençuda que el marit l’enganya en cada simposi a Dijon. Aquest és el difícil paper de l’actriu Emma Vilarasau, que, després d’una beneïda contenció a Infàmia (Villarroel, 2016), es veu desbordada pel tremendisme de la mare que desconfia de tot. Ben difícil és el paper de Pep Pla (el pare), Òscar Castellví (el fill) i Ester Cort (la xicota, filla, infermera…), que han d’alternar un cert naturalisme amb la desproporció quan simulen ser en el pensament d’ella. Un treball de molta concentració que, és cert, pateix quan sona un mòbil repetides vegades de platea. Llavors el repte és continuar com si res. Fer d’actor demana molta entrega. La llàstima és que no sempre s’arriba a la illa deserta de la sorpresa i del mirall amagat de l’espectador.