Una dècada després
de la seva estrena a la Beckett, La
màquina de parlar torna a funcionar com un precís i actual artefacte de
teatre. Afectes, gelosies, família… Szpunberg parla del creixent
individualisme afavorit per la tecnologia, un tema que ha guanyat actualitat
amb els anys. Aquesta plusvàlua està determinada per l’enfocament de l’autora:
una reducció a l’absurd de la robotització contemporània. Malgrat la l’estètica
vintage de la posada en escena, l’autora ens situa en una mena de temps fora
del temps on algunes persones fan de màquines. “La màquina de parlar” és una dona
argentina que treballa per al Senyor Bruno. La seva feina és la de pal·liar amb
les seves paraules la solitud d’un personatge gris i mediocre, amb escasses o
nul·les habilitats socials. “La màquina” funciona amb els estímuls d’un
comandament a distància, però malgrat tot no ha perdut el lliure albiri. Un
contestador telefònic introdueix a escena el personatge de la mare del Sr.
Bruno. Els veïns es fan presents a través de la reproducció del tema Parole parole. Hi ha també un
televisor que, a estones, emet una telenovel·la. El Sr. Bruno -envoltat de veus
accionades per un botó- porta a casa un nou artefacte: “El gos que dona plaer”;
en aquest, cas un noi fa de gos per donar plaer al Sr. Bruno. D’alguna manera
es crea una subtil aliança entre els elements robotitzats que fan del Sr. Bruno
una mena de tirà tiranitzat. És en aquesta paradoxa on Szpunberg -també
directora- situa la comèdia dramàtica. Una situació absurda, en la línia del
gran teatre de l’absurd, per parlar d’unes relacions humanes jerarquitzades i
automatitzades a l’extrem. Res de finals oberts, un epíleg contundent dibuixa
una distòpia irònicament còmica.

Es tracta d’un remuntatge amb quasi el mateix equip
artístic que la va estrenar. Sandra Monclús és “la màquina”, Marc Rosich
-poques vegades tenim l’ocasió de veure’l en la seva faceta d’actor- és el Sr.
Bruno i Jordi Andújar és “el gos”. L’experiència acumulada ha dotat la
interpretació d’un to contingut que s’adequa perfectament a la proposta. Una
proposta, solcada de petits gags, on els actors es mantenen en una interpretació
pseudonaturalista que dona una gran volada a l’espectacle. Es tracta d’un fals
naturalisme doncs d’entrada tenim una dona quasi immòbil asseguda en una
estranya andròmina que li fa de setial. Una seriosa dificultat per a Sandra
Monclús que roman en una impertorbable quietud mentre passa del català a
l’argentí, citant Kafka, l’horòscop o el temps. El contrapunt és un Jordi
Andújar, animal de quatre potes, ensumant i fregant-se per tot i emeten
lladrucs. Entremig, amb tota “naturalitat”, Marc Rosich ens mostra l’íntima
quotidianitat del seu personatge. Convertint en versemblant l’absurd, els tres
actors -fortament cohesionats- eleven a veritat escènica tot allò que passa
entre “quatre” parets.