CRÍTIQUES

VALORACIÓ
9
Preciós detall de vides anònimes
Publicat el: 27 de setembre de 2014
CRÍTiCA: La máquina de la soledad
Fa una pila d’anys, els Hermanos Oligor van passejar Las tribulaciones de Virginia. Fa deu anys els vaig veure a Barcelona. En recordo matisos, fragments. Però només el primer xiuxiueig de Jomi Oligor va ser suficient per transportar-me, de nou, a aquella atmosfera. Aquesta Máquina de la soledad navega amb la mateixa freqüència. Parla a partir d’un material, localitzats als encants de les citats de Mèxic. topar amb una maleta amb 600 cartes d’amor d’una parella (que els pares els hi havien donat el dret a cartejar-se però no a parlar-se) és motiu d’un muntatge fet minuciosament, a retalls de cose,s d’històries, de cartes. Hi ha moments que sembla possible. N’hi ha d’altres que semblen impossibles. Però el que compta és que l’espectador somriu, no se li esborra aquest rictus de tendresa i només vol seguir sentint, a mitja veu, entre catifes, llums ombrívoles i una carta que crema a les mans de cadascú. Només cap al final la deixaran llegir. Amb la condició secreta de poder compartir-la amb altres espectadors anònims d’arreu.
Les cartes, per la seva intimitat i veritat, són material habitual en muntatges. La correspondència tendeix a desaparéixer, com també els “escribanos”, persones que es dedicaven a escriure cartes a les places perquè els analfabets es poguessin comunicar amb la família més llunyana. Ara, les noves tecnologies han trencat aquell fil d’intimitat. Però espectacles com aquest permeten veure que, per molt que puguin morir les cartes, la sensibilitat humana continua a flor de pell; cal saber acariciar-la i deixar-se acaronar. Amb el respecte i la curiositat d’un infant. Molt recomanable de viure-la; redimeix.
CRÍTIQUES RELACIONADES / La máquina de la soledad
TÍTOL CRÍTiCA: Atrapada en una maleta
PER: Elisa Díez

VALORACiÓ
10