Melville va escriure un personatge que ha esdevingut icona dels éssers aparentment passius. Amb un “preferiria no fer-ho”, desentent-se de les obligacions més bàsiques, es converteix en un ermità estoic. Aquest és el camí que ha pres la dramatúrgia dels de Conde de Torrefiel, que tendeix a desaparèixer. Si fins ara, la disglòssia entre el discurs (escrit o dit amb una veu en off) i la presència dels personatges era casual, puntualment coincident, des de La plaza, els intèrprets van cobrir-se la cara, anul·lant empatia i expressivitat. Els espectadors eren actors per a l’altre espectadior en una mena de cadena anònima (Se respira en el jardin como en un bosque). També deambulaven en una mena de cova museu (Una imagen interior) La ironia, la mala llet sorgeix del relat. A La luz de un lago, la peça s’expressa a partir de moviments escènics, jugant a una expressió molt orgànica, d’objecte quotidià, en un travelling narratiu que salta per quatre trames que deriven cap a una negror compartida. Fan el camí invers de Monte Isla que del moviment escènic d’Allí donde no estamos ha derivat a una certa ombra de manipulador d’objectes (Un cos sense talent).

Diu Julio Manrique a la presentació de La gavina que l’interessant d’aquest text de Txékhov és que el jove es volia expressar denunciant l’aburgesament dels pares i que aquests, no li deixaven explicar-se, tot i haver anat, diligents a la vora del llac. Per Manrique, sota de l’aigua que emmiralla (com el fugisser plafó de paper de plata de la segona trama) hi ha els corrents que fan rivalitzar els personatges. Certament, en la quarta trama, aquests joves es rebel·len amb el terrorisme artístic més escatològic. Ara ho fa sense la necessitat d’uns cossos que dialoguen per contrast (Kultur) o reafirmat una narració implacable. (La chica de la agencia… )

La duresa dels Conde torna a la lentitud, al cinisme, al sarcasme, per ensenyar una societat en crisi, orgullosa de sí mateixa, equivocada i conscient de l’error, però sense preferir redreçar un mil·límetre aquell “preferiria no fer-ho” per mandra a què siguin criticats pels altres.