Amb amor i coratge tot és possible. ‘La
lluna d’en Joan’ de Teatre Nu ha tornat als escenaris per transmetre aquest
valuós missatge als nous petits espectadors. La companyia igualadina ha
recuperat el muntatge set anys després d’estrenar-lo i, tot i alguns canvis, n’ha
conservat l’esperit. De fet, són els valors “marca de la casa” els qui es
mantenen inalterables, com ara la tendresa del relat, la sintonia entre actors
i titelles, el gust per la posada en escena, la música…

Es tracta d’una adaptació teatral del
conte homònim de la il·lustradora Carme Solé –que també ha participat en la
confecció dels titelles i l’escenografia– i explica la història d’en Joan, un
nen que viu en una illa amb el seu pare. El pare és pescador i una nit de tempesta emmalaltirà. Serà el Joan qui,
amb l’ajuda de la Lluna, haurà de cuidar-lo fins que recuperi les forces. Tant
se val si la salut del pare és al bell fons del mar, cal veure-se-les amb un
pop o superar punxegudes muntanyes, en Joan farà el que sigui per salvar-lo.

Amb ‘La lluna d’en Joan’, Teatre Nu
s’adreça novament a infants a partir de 3 anys, un públic força més petit que
al que darrerament ens tenia acostumats. Això es tradueix en una estructura
molt clara de presentació dels personatges i desenvolupament de l’acció; un
llenguatge més senzill i pausat que s’ajuda de molts elements escenogràfics per
fer-se entenedor i, sobretot, molta expressivitat dels actors i un canvi
constant d’escenari que atrapa en tot moment la mirada d’uns ulls encuriosits
que tot ho volen veure.

Els recursos per captar l’interès són
infinits i denoten un respecte enorme pel públic, ja que tots han estat
mil·limètricament estudiats per plaure’l. Els decorats i atrezzo, les sorpreses
de sota l’entarimat, els titelles de diferents mides en funció dels requisits
de la història…

I, com en d’altres espectacles de la
companyia, ‘La lluna’ brilla sobretot per la sensibilitat. En aquesta ocasió no
ho tenien fàcil: parlar de la pèrdua d’un pare quan és tota la companyia que té
un nen, però ni l’accident ni la malaltia resulten traumàtics, sinó que el
tractament que se’ls dóna reforça encara més una història que, per si mateixa,
és tota una lliçó de vida.