La lleugeresa… Què
significa? En què es tradueix? Els dramaturgs (i bons amics) Ivan Benet –actor
que debuta a l’autoria i a la direcció– i Víctor Borràs –de Teatre Nu–  s’han impregnat del pensament filosòfic del
sociòleg francès Gilles Lipovetsky per afrontar aquest concepte que ens remet a
la superficialitat, la inconstància, la inestabilitat, la insubstancialitat,
allò flotant i canviant… Vaja, l’era en què vivim: el temps hipermodern. I
analitzant i reflexionant, relacionant i construint, han escrit a quatre mans
un text que no en té res, de lleuger, sinó que troba les paraules justes per
exposar a pes una situació concreta però extrapolable. Per explicar la vivència
d’una infermera que podríem ser qualsevol de nosaltres.

Quanta estona pots estar amb
el mòbil apagat? Si quan l’encens et trobes 85 whats i 12 trucades… Mal
presagi, això segur. L’actriu Aida Oset protagonitza aquest thriller en format de monòleg interior
que captiva l’espectador des del primer moment fins que descobreix què succeeix
el dia D a l’hora H. I el que ve després.

L’agilitat, enginy i, alhora,
poètica del text, demostren un notable domini de l’escriptura i el gènere, que
Oset interpreta amb tots els matisos de veritat de qui s’entrega de totes,
totes. Una hora al servei de la vulnerabilitat, de la lluita impotent amb ulls
plorosos, de la voluntat de canvi amb bons propòsits, entre la lògica i la
incomprensió, entre el trauma i la necessitat de sortir-se’n. I, també, amb la
música com a evasió. Absolutament imprescindible. Una música original creada i
interpretada per ella mateixa i que, com l’ambient sonor –el signa Guillem
Llotje, amb qui forma el duet Nuu (casualitats onomàstiques!) de pop
electrònic, ambient i indietrònica–, genera un clímax de volatilitat i
introspecció mental embolcalladora.

Polifacètica, Oset canta,
toca la guitarra elèctrica, punxa i juga amb la precisió del moviment i la
dansa contemporània –amb picada d’ullet a les Big Bouncers– deambulant pel blanc,
el buit i l’asèptic; pels passadissos d’un hospital, uns records i un ús de la
raó que l’atrapen. El disseny de llums i escenografia contribueixen enormement
a les sensacions i estats de la ment. Tot és just i calculat. I això dota de
gran dinamisme la peça; un trencaclosques que reconstrueix una vida estroncada,
una glopada de cervesa negra i ben amarga que fa qüestionar moltes coses que
sovint ens prenem, precisament, a la lleugera.

Cal llegir Lipovetsky.