Sovint en venen al
cap unes paraules de Juan Mayorga a propòsit del tòpic “una imatge val més que
mil paraules”. Deia el dramaturg: …sobre todo si esa imagen es de Valle Inclán
o de Baudelaire. De pronto uno con palabras crea una imagen como Cristo
caminando sobre las aguas… És el que fa Babou Cham, crear amb paraules
potentíssimes imatges sobre l’origen del món, de l’univers, de l’espècie
humana… recrear les històries amb les que la humanitat s’explica a sí
mateixa. Per fer-ho només li cal la paraula ben dita, en el moment precís i uns
pocs elements d’atrezzo on recolzar els seus propòsits. L’espectacle s’inicia
amb l’aparició del viatger que sembla venir de lluny i que es presenta lleuger
d’equipatge. Ens ofereix als assistents, un a un, un grapadet d’arròs. Així, en
simbòlica comunió, ens parla d’una immensa mamella d’on va brollar la llet
primigènia que va esdevenir la llavor de l’arròs. D’aquesta manera explicaven a
la Xina la importància d’una petita llavor, origen del nodriment de milions
d’éssers vius. Babou Cham va enllaçant relats mítics de diferents continents
convocant-nos al cercle sagrat on el temps s’atura i present, passat i futur es
barregen. El lloc on el sincretisme no tan sols és possible sinó que es fa
imprescindible. Com si d’un encantador de serps es tractés, el seu relat sona a
música encisadora i de la seva maleta en surt el fang, el brot i el foc… i
Prometeu -o una versió d’aquest. S’afegeix, a les funcions de la Mostra, la
singularitat de l’espai escènic: un antic celler. Un site específic que esdevé, per les seves connotacions, un
excel·lent marc que l’actor ha sabut jugar sota la intel·ligent batuta de
Carlota Subirós.