Alba Sarraute digereix Shakespeare plasmant allò que li preocupa. Si l’abstracció de la dansa permet fer metàfora en les òperes, com les cançons que projectaven les emocions dels musicals de fa una dècada, ella esprem la idea de la paraula fins que el vers de la tragèdia esdevé una idea que l’obliga a convertir en acrobàcia i en el relat dramatúrgic que li interessa. De Macbeth la va atrapar la veu d'”el bonic és lleig i el lleig és bonic”. Ho diu la tragèdia en què unes bruixes vaticinen el futur al protagonista o, en certa manera, li indueixen a què assassini per guanyar-se la corona. Per a ella, el Mediterrani respon a aquesta accepció antagònica. És bonic per la calma i la frescor que dóna tot contemplant-la. Però és lleig perquè s’ha convertit en una frontera infranquejable en la qual molts migrants moren sense arribar a Occident.

El problema d’aquesta producció és que les oportunes metàfores no queden prou ben enteses pels espectadors. A Desdèmona, la lectura final queia com una clatellada, era un epíleg que girava el to de comèdia anterior. Ara, hi ha un constant aire de farsa amb uns artistes que vesteixen de clowns, però sense un caràcter que els hi correspongui. Sí que funciona, de nou, Tomeu Amer amb un Macbeth histriònic. Sí que es pot intuir la transformació de les bruixes en tres moments de Lady Macbeth. I una Hècate que plana com a manipuladora, tot cantant. Sarraute és el corb que tot ho observa, però que ningú es preocupa d’escoltar a l’escena. També és preciós el vestuari, d’alts barrets i barroc en els detalls de la costura. Però, tot i la intenció dels intèrprets, falta treball de pallasso (sigui Carablanca o sigui august o excèntric en bona part del repartiment). I sense haver lligat la maionesa és complicat posar-la a servir.

Sarraute deia en una entrevista a El Punt Avui que les acrobàcies generen una emocions, com la música. I que, per tant, cal triar cada exercici en qualitat de cada escena. La veritat és que en aquesta posada en escena hi ha una insistència a l’ús de les escales acrobàtiques, en múltiples situacions. Hi ha alguna acrobàcia de terra (que li va molt bé en el to de narradora-corb) i també per a mostrar la relació de Banquo i el seu fill. Però, no se li pot veure quina translació pot tenir amb la tragèdia mediterrània que planteja. Potser hauria estat bé haver donat aquest to com a epíleg, en què ara, el que dona és un desig, tot fent que la corona caigui com qui exalça la república dels ciutadans honestos.

Lamentablement, aquest castell de sorra ha pujat tort. Redreçar-lo és complicat, tot i que tingui bones idees com a fonaments, i uns finestrals exuberants (el vestuari i la música, principalment). Fa la sensació que els manobres han treballat amb generositat, però sense unes ordres clares que l’ajudin a executar amb precisió. És allò que diu Sarraute en l’entrevista: perquè una peça guanyi consistència, calen fer una vintena de funcions amb públic. I dimecres, era l’estrena oficial, amb només dos passis previs (a Olot i Tarragona). Té les funcions de Tàrrega per revisar-ho i aconseguir ensenyar les ferides dels poderosos (que són el motiu principal per a justificar la seva maldat, com ja s’insinuava al Ricard III de Parking shakespeare o, encarfa que involuntàriament, a Frank).