Tocada per un focus de llum zenital, la Marga Socias es descobreix d’entre el públic. Ens explica que té una idea, que no és gran ni petita. El que realment importa és que sigui brillant. Aquesta contadora d’històries ocupa l’escenari del Teatre de l’Aurora i amb aura de mestra ens dona una lliçó sobre les idees, però també sobre nosaltres mateixos. Si Pixar es van endinsar en el món de les emocions a Inside Out per contar-nos la mena d’éssers emocionals que som, aquí Socias reflexiona de manera innocent sobre la importància de les idees com a generadores de mons infinits, d’experiències sorprenents. La idea brillant (que al principi no ho era) és un espectacle petit, com tota idea, que comença, creix i es converteix en una dolça peca teatral que va més enllà.

La contadora ens fa una breu introducció sobre la creació de la idea. És una primera fase d’acceptació, de reconeixement d’aquesta, no la pots amagar i obviar-la. Les idees tenen força, et poden parlar per tal que no les deixis aparcada a una capseta. Marga l’accepta doncs i decideix compartir-la. És doncs quan entrem dins de l’univers de les idees: una pila de capses i objectes de cartó, de totes formes i mides que representen un bon catàleg d’idees diverses, idees pràctiques o delirants. Però finalment, arriba a la idea que ens vol presentar i aquesta té forma d’ou, un ou petit. Aquesta idea és petita i juganera, però encara no pot volar del tot i quan ho intenta, acaba esclafada a terra. Però Socias té l’habilitat per fer-nos entendre que aquesta no ha mort, sinó que necessita reposar per créixer. 

En aquest punt, l’ou és més gran i és capaç de fer-nos volar més la imaginació. La idea pot estar en un circ, pot fer de clown, pot acabar a la boca del lleó. Socias, que en tot moment està com interpel·lant-nos, creu que la idea necessita aire i més espai. Amb l’ajuda del públic, la farem créixer encara més amb un joc preciós d’ombres xines i un viatge psicotròpic per l’interior de la idea, on reconeixem tota mena de textures.

Al final, amb la idea ben formada, mida ou d’estruç, ens convida a reconèixer i acceptar les nostres idees i fent un gir ben tramat, ens recorda com el teatre viu d’aquestes idees que es fan grans i que necessiten ser escoltades. 

Aquesta contacontes que fa uns anys ens va encisar amb la seva Biblioteca de la curiositat infinita a la mateixa Mostra, ha teixit una dramatúrgia preciosa que desplega tot un món d’artesania delicada i que ens recorda en tot moment el potencial creatiu de cadascú. Una petita joia.