Un llibre que, després d’un exercici barroc de fantasia introdueix el mateix lector dins de les pàgines, necessita que l’espectador també quedi atrapat en la representació. I la producció de La historia interminable ho aconsegueix. És evident que la firma del musical (estirant amb el jingle de la pel·lícula taquillera que no va fer prou favor a la novel·la, perquè en va escapçar la segona part) és un reclam molt golafre. Però les sorpreses (que no desvetllarem) han millorat molt respecte la seva temporada al pati de butaques de Madrid. Pel que fa a l’escenari, només cal advertir que s’han fet reformes a l’Apolo per poder activar els ressorts màgics (la trapa d’Els Pastorets sempre ha estat un dels momentums espectaculars del teatre de sempre) del muntatge. 

Aquest musical busca un públic ampli disposat a volar amb la imaginació, a deixar-se commoure amb un protagonista que es refugia en els llibres per oblidar que els companys de classe li fan mofa i que, a casa, hi ha un dolor molt profund que costa d’empassar, d’acceptar. I la veritat és que connecta prou amb la tendresa més fràgil dels adults i meravella la canalla. És un fet palpable.

Després d’un drama massa blanc amb El tiempo entre costuras s’ha de celebrar la insistència de Beon. Aquest títol, sense la potència dramàtica de Billy Elliot, pot connectar bé amb un públic immens. La pretensió de fer una llarga temporada al Paral·lel pot acabar reeixint i convertir-se en un dels epectacles més taquillers de la temporada a Barcelona (en part, perquè és l’obra amb una temporada més llarga prevista i en un dels patis de butaques més grans de la ciutat).

Fins ara, Michael Ende havia atrapat al public familiar a Catalunya amb dues peces d’una notable sensibilitat, jugant amb la proximitat: Momo (Premi de la Crítica teatre familiar 2015) o amb el trumfo de les cançons de L’endrapasomnis (el primer d’una sèrie d’èxits de Teatre al detall, Premim dela Crítica 2014). Ara, Beon, demostra que es pot fer un espectacle de fantasia elevant el nombre d’espectadors. És una aventura molt ambiciosa, en què l’espectacularitat domina sobre la construcció dels personatges i les interpretacions. Meravella la teatronika dels éssers fantàstics (manipulació a través de tecnologia amb actors dins dels aparells). I els efeces que plouen (cadascú ho entengui com vulgui) a la platea. És una festa per a tota la família de la gamma Cirque du Soleil, tot i que estalviant-se els números acrobàtics i amb una música que busca matisos (com el hip hop en aquella mena de llimbs de l’infern) sense distanciar-se massa de la sintonia mare. Ara, segurament, ajudaria que el ritme fos més pausat. Perquè voler atrapar amb la coreografia espectacular des del principi iels lluïments dels protagonistes pot acabar cansant al més fan del Never ending Story.