La guerra dels mons

La companyia Atresbandes, resident aquesta temporada del Teatre Lliure, va experimentar l'any passat una versió sonora radiofònica de «La guerra dels mons», basada en l'obra d'H.G.Wells escrita el 1898. L'any 1938, un any abans de la Segona Guerra Mundial, el guionista, actor, director i radiofonista Orson Welles, va portar a les ones hertzianes un guió sobre una presumpta invasió extraterrestre que va provocar un fort impacte de credibilitat entre els oients dels Estats Units, segurament que més del que el mateix Welles es podia imaginar. Una premonició de les “fake news” actuals, però amb talent i obrint camins sobre el poder de la ficció.La companyia Atresbandes no pretén, em sembla, que ningú surti esverat i corrent per cames de l'Espai Lliure de Montjuïc, on ara ha recuperat la versió sonora en clau presencial, però amb l'atractiu que mostra els secrets de cadascun dels sons, de cada efecte de so, de cada artilugi que utilitza per aconseguir la sensació immersiva inspirada en els diferents 27 capítols de la novel·la d'H. G. Wells.Contràriament al que podria semblar, els intèrprets i manipuladors tècnics no fan ús de la paraula sinó en fugaces intervencions i gairebé sisplau per força. El protagonista, doncs, és el so absolut. I per aconseguir que la recepció sigui nítida, aïllada de qualsevol altre so extemporani, equipa cadascun dels espectadors amb uns auriculars de considerables dimensions, amb unes orelleres connectades, per WiFi o Bluetooth, vermell encès que formen part de l'ambientacio escenogràfica en aquesta versió presencial creant un núvol estès a la platea de l'Espai Lliure, a tres bandes, precisament, com el nom de la companyia.Mentrestant, en tres quarts d'hora, la versió lliure, molt lliure, de «La guerra dels mons» pren cos i vida amb tota mena d'artefactes i la tècnica Foley del cinema: un molinet de cafè, una cuina elèctrica, una paella, un paraigua que fa d'ocellot, branques esqueixades, unes fustes esmicolades, bolígrafs trencats, rajoles esmicolades, capses de cartró, tubs de goma, enregistraments mòbils, trepitjades a terra, gàrgares amb aigua, l'ajut de les taules de so i les possibilitats digitals.La companyia Atresbandes s'acosta a l'engany que va aconseguir Orson Welles però no a través de la paraula sinó a través de l'estímul del so. Ha plogut molt des del 1938 d'Orson Welles i ara només és possible crear una ficció que explori el rerefons del mateix engany: darrere de la imaginació que provoca la fusió dels sons convertits en una trama, hi ha tota una sèrie d'artilugis impensables que en són els provocadors.El món, per molt que giri, com canta Jimmy Fontana, no és el que era ni és ara el que serà en un futur. L'amenaça no ve de l'altra banda dels éssers catalogats ingènuament d'OVNIS sinó que ve de la mateixa capa de la Terra i dels humanoides, uns altres OVNIS, que la trepitgen sense adonar-se potser de la multitud de sons o, si voleu, de la multitud de degradacions climàtiques o bèl·liques amb que dilapiden els recursos del planeta.Ja ho deien els avantpassats: d'aquí a cent anys, tots calbs. O el que seria el mateix, si fem cas de l'esplanada escenogràfica de la platea de «La guerra dels mons» sonora farcida de pilots vermells de les orelleres dels auriculars: d'aquí a cent anys, tots gremlins. (...)

El repte que el Teatre Lliure va posar a Atresandes era majúscul: fer una peça de ràdioteatre partint de l'original de La guerra dels móns d'H.G. Wells. La companyia (que ja ha demostrat el gust per fer adaptacions arriscades a Locus amoenus, per exemple) havia decidit fugir d'una versió narrativa com la que Orson Welles va emetre fa dècades i que va causar un escàndol entre els oients que es van creure el que es narrava, incapaços d'imaginar que aquell informatiu improvisat era ficció. Volien fugir de la narració i recolzar-se en la descripció. Traslladar l'angoixa i la incertesa des dels sons. Jugant (com els de N.E.V.E.R.M.O.R.E que també recorren a La guerra dels móns puntualment, en la crisi del Prestige i de la Covid) a la tècnica Foley. Ara sembla qui sap què, però la tècnica Foley no és altra cosa que emetre sons amb utensilis domèstics donant la sensació d'efectes especials sonors. Una mena d'orquestra de sons que impliquen una divertida quincalleria estresa al costat dels micròfons que s'executa puntualment. Vaja, com sempre s'ha fet el ràdioteatre, des del naixement de la ràdio (i el famós programa d'Orson Welles n'és una bona mostra).Es pot convertir una descripció en una narració? Aparentment, és u repte atractiu. Però, si més no en aquest cas, es pot veure que no és possible. En part, perquè el públic coneix la història de l'arribada d'uns extraterrestres imaginària, però no s'ha llegit el llibre, capítol a capítol. Fet l'esforç de llegit el llibre, es pot intuir quins passatges han triat per posar-los-hi so, però és poc més que una operació estètica, sense massa fons, sense intenció. Atresbandes fa trampes al solitari. Per això, introdueix una conversa d'una parella fabulant sobre les formes i noms de les constel·lacions estel·lars. Un passatge que ens trasllada més a escenes de Snorkel o Allí done no estamos que no pas al cataclisme mundial. La trama del llibre (amb un final romàntic que avui no superaria ni el rigor de Disney) no apareix. L'angoixa no traspassa. La descripció és limitada i, en la majoria dels casos, feta amb pistes d'àudio (com qui dispara sons gravats d'efectes especials, que és lícit en determinats casos, però no quan l'atractiu és veure com generen els sons des de l'organicitat, amb elements físics). L'obra on line (es va fer un passi únic amb públic el 13 de desembre) permet veure la gravació en directe. És honest perquè ensenya quins sons surten de pistes d'àudio i quins es fan amb un tub flexible per a regates. Potser si els sons s'haguessin reforçat amb els dibuixos que el llibre de Wells va descrivint, permetria traslladar-se més a aquest abisme perillós (com fa el Lliure en les seves versions online de Clàssics per a criatures: Antígona (tragèdia Antigota; La casa de Bernarda Alba; Terra baixa; La vida es sueño ; Rei Liró)-Es pot superar la narració a través dels efectes sonors? Sí, probablement a Catalunya qui més n'ha investigat son els de Cabosanroque (No em va fer Joan Brossa, Dimonis). Però fugen de voler reproduir escenes realistes amb sons ficticis. Opten per construir un món sonor immersiu en què l'espectador escolta, s'enamora de la instal·lació i troba connexions entre els universos de Brossa i els exorcismes de Verdaguer i el món subjectiu propi. La tempesta de sons i móns imaginaris a traslladar al públic han emborratxat als d'Atresbandes que, es mouen molt millor en peces en què ells hi posen el ritme i la intenció (Solfatara, It don't worry me i que juguen amb la forma i la repetició obsessivament fins a l'abstracció (Coda).