Els Escarlata són uns savis que juguen a ser petits. Ar, a Grutesca es pregunten sobre la possible extinció del riure (no seria tan estrany si l’home anihila tot allò que necessita per sobreviure per la seva cega ambició). Jordi Aspa i Bet Miralta tornen a ser una parella d’éssers que es pregunten sense filtres sobre el riure, sobre allò inesperat, sobre la llibertat necessària per practicar el riure.

No busquen situacions hilarants com aquell còmic hiperventilat de Garrick dels Tricicle; només insisteixen en el seu món tendre, quasi ingenu, en un espai reduït (amb els ganivets, la doma i la dona coet que escapa de la gravetat com a rerefons), com aquell Devoris causa o Llenties i marabú. Mostren uns éssers patètics i crèduls que pensen al marge de la lògica utilitarista, que es miren al mirall per constatar el pas del temps (Quan els crancs portin talons). Grutesca compta també amb l’ajuda del públic: els riures s’amplifiquen com si fossin gravats i els somriures francs il·luminen els rostres davant d’una llum mínima.

Escarlata són de ritme tranquil, un punt escatològic. De riure’s de sí mateixos, abans de res. I sempre amb un punt de picada d’ullet al costat d’una tendresa d’avis que mimen els nets.en el rioure hi ha la sortida inesperada. També en el joc d’estratègia. Per això, l’actuació planteja una coreografia que va desgranant i desvetllant petites sorpreses, que són globus de profunditat eocional. Seure entre les fileres de la seva instal·lació és un privilegi que el públic agraeix amb un somriure pur, descobert, de la criatura que tots portem ben endins.