L’autor i director Ever Blanchet és un autor que, darrerament, li agrada tirar pel broc gros, saltar-se el políticament correcte per construir peces d’entreteniment amb alguna estirada d’orelles a la societat acomodada contemporània (Separacions, Una família indecent). També ho ha estat amb una peça molt més política que denunciava les clavegueres de l’estat (Hipopótamos). Ara, en aquest musical en clau eixample barceloní (com aquella celebrada Barcelona 24h en aquesta mateixa sala) estalvia posar-se cap límit de frenada. Tot s’estira fins a l’extrem. Salta el realisme i les mirades políticament correctes fins a, aparentment, donar per bons discursos populistes de la dreta més reaccionària… A l’escena, hi ha cinc protagonistes maldestres que, puntualment, exploten una maldat de còmic gore. Tot el que sigui per a aconseguir els seus objectius, per primaris que siguin…

És evident que tot és una sorna i que no estalvia confetti però estaria bé trobar el moment de distanciament per no confondre l’espectador i donar-li algun element de connexió íntima, de complicitat. altres companyies (que també s’atreveixen a traslladar l’astracanada al musical) troben fórmules diferents: Gataro (Ubuadella, Flor de nit, Ay, Carmela, El casament dels petitburgesos) o Egos Teatre (La casa sota la sorra, L’esquella de la torratxa, Rudiggore) fan servir un maquillatge blanc, per distanciar-lo de la realitat i fer evident que es tracta d’una paròdia exagerada. I des d’allà es poden dir les barbaritats que es vulguin. Altres, com Pirates Teatre (trilogia del Balneari, per exemple) o The Feliuettes (The Feliuettes, Cobi, Curro i Naranjito, Akelarre) marquen una distància amb els personatges fent que són actrius jugant a fer teatre.

La Grossa i la Bèstia situa un quartet de músics en directe, solvent i molt versàtil en tot tipus de ritme. Se’ls menciona puntualment (en l’escena del karaoke). Potser se’ls hi podria donar una mica més de paper (que reforçaria la idea de ficció, de joc). Perquè els quatre se’ls veu amb ganes de jugar-hi. S’ho passen bé. Com els actors, plantejant les babaritats, un punt gore (que no desvetllarem, ara!), del quadre d’intriga. També és d’agrair que amb la música també avanci la trama. Potser els temes cantats són els que deliren més. Es nota que l’autor s’ha sorprès a sí mateix plantejant situacions insòlites enmig de la cançó.

Blanchet provoca sent políticament incorrecte. I deixant algunes bombes per sota la comèdia com ara els preus de lloguer de Barcelona (ara mateix Monopoli és una altra comèdia que aborda el tema), la fama que s’aconsegueix gràcies a “Crims” o els simulacres de denúncies per violència de gènere (un tema molt espinós que, de fet, també apareix a A.K.A. sota el tema principal del racisme). Per últim, el culte al cos i el menysteniment als cossos no normatius. De fet. Neil LeBute ja en va fer una sonora denúncia a Gorda. Blanchet li atorga un mecanisme de defensa, ni que sigui a base de maquinacions malaltisses, per donar una força inesperada a aquesta protagonista, En realitat, a l’escena, les tres dones són les que fan ballar com unes bitlles els tres mascles, fàcils d’enamorar i de manegar.

El Teatre Gaudí Barcelona és la sala de petit format que pot aplegar és públic (les 4 bandes li atorguen, a més, una proximitat immensa. Es reivindica com a fàbrica de creació de musicals. El despertar de la primavera és, segurament el seu major èxit perquè, després de molt bona resposta a la sala va saltar (amb una escenografia nova) al Teatre Victòria. Aviat és dit.