La gran plantada. 30è Circ d’Hivern

Els d'Escarlata són els encarregats de dirigir La gran plantada, la producció amb què L'Ateneu Popular 9Barris suma el seu trentè espectacle. Aviat és dit. Bet Miralta i Jordi Aspa han anat empetitint el seu escenari i el grup d'espectadors que hi congreguen per passi (C.U.L., Ròdols i cigrons, La grutesca...) i, ara, tornen al format mitjà amb actuacions circenses d'alçada (cable i corda llisa, per exemple) i números de terra magnètics roda CyR, equilibris de puntes sobre botelles i copes i, sobretot un joc de verticals que sintonitzen amb un arbre escanyolit però resistent. La paraula arriba de la veu de Núria Solina (Travy, Frank) que exposa una mena de manifest que esperona la revolta.   Els personatges es barregen amb el públic des del vestíbul. La platea es convertirà en membre d'un escamot que es refugia en un indret inhòspit, una mena de granger atrotinat, entre testos de plàstics aplicables, carretons amb xapa renovada, perxes, bancs d'església i anelles d'antics barrils desballestats. Un nolloc per on ja han transitat altres produccions de9Barris com el Soterrani Còsmic proposat per loscorderos. Vist el muntatge en un dels passis previs a l'estrena, s'intueix que l'actuació anirà agafant consistència a mesura que els passis fixin millor els punts claus d'atenció al públic. Els números apareixen gratuïtament, sense necessitat d'una raó que ho justifiqui. S´n ves volgudament desordenades que van transformant l'espai en un lloc en què hi acabarà regnant un llenguatge comú, a base d'escoltes i de cessions generoses. La Natura aconsegueix reivindicar-se des de l'escletxa més petita de l'asfalt, en el canal d'aigua que el temps deposita sorra i llavors. Són demostracions expressives d'aquests activistes misteriosos a assenyalar l'angoixa per unes creacions, febles, una vegetació malalta i en contínua revisió. És un exercici de denúncia a no atrendre els canvis climàtics, com els de Q-Ars Teatre amb Chipko. Les accions s'amunteguen per moments i Giada Marilungo pot creuar el cable mentre Solina toca una viola, O mentre Toni Gutiérrez s'enrosca amb la corda llisa com si pugés pel tronc d'un arbre altíssim, mentre hi ha l'acció d'un test arrossegat pel cable. La roda CyR de Simona Huber queda màgicament apuntada. L'insòlit emergeix quan Marilungo camina amb puntes de ballet per sobre de botelles i, sobretot amb un joc de verticals que commou de Jacob Thompson (Jake OOB), que sintonitza ara sí, des d'un gran escenari en penombra amb el món subtil dels Escarlata. També l'espai sonor, com en bona part dels treballs d'Escarlata, és omnipotent; sigui interpretada en escena o a partir de recerques sonores de Joana Gomila i Laia Vallès (Així). L'obra es converteix, efectivament, en una celebració, perquè en aquesta mena d'hivernacle desballestat s'ensenya com la tenacitat per defensar un projecte durant 30 anys, ha permès l'eclosió d'una multitud d'artistes amb flors i olors exuberants o aspres, però sempre ben personals. Escarlata posa el to perquè es recuperin els números de circ individuals a partir d'una dramatúrgia que celebra la constància i reclama la resistència des d'una escolta sense filtres. Feliç aniversari!