Quan una peça de roba apreta, incomoda, el més convenient és afluixar-se el cinturó o descordar-se un botó. Santi Fondevila fa això mateix amb aquesta desproporcionada farsa. Els jutges (vesteixen toga ampla, que els permet empassar els grpaus que imposi el Poder) ballen a la música que els hi toquen, quan van maldades. La gran farsa és una denúncia de la sentència injusta de l’1-O (per molt que s’hagi volgut disfressar jurídicament amb contorsionisme legal). El crític, passat a dramaturg per teràpia personal (per treure’s l’empipada que portava a sobre), proposa esclafir de riure davant d’un despropòsit. Ramon Simó li segueix el joc amb un repartiment carregat de complicitat (Jordi Martínez, David Bagés, Santi Ricart i Xavier Ripoll).

La gran farsa se situa en una presó del 2037. Amb aquesta distància, s’atreveix a fer un evident paral·lelisme, amb algun joc de paraules jurídic de duet de floret al costat d’uns gags genials fixats a la sala d’assaig entre els intèrprets i el director, Ramon Simó, que beuen del surrealisme dels Monty Phyton. Els actors repenjats a la barra de focus com cacatues recorden aquelles gallines de La torna d’Els Joglars. Aquest és l’univers per on transita La gran farsa.

La producció, estrenada al Canal de Salt, s’adaptarà millor la sala Beckett, que concentrarà l’acció en una boca d’escenari més tancada. La peça necessita més resposta del públic per calibrar la desproporció; encara pot créixer. El que era sensació d’incomoditat per la monarquia i per unes clavegueres del Poder franquistes (però disfressat de democràcia) ara genera repulsa. El codi de farsa, dirigit per Simó, aconsegueix el seu propòsit.

Fondevila intueix que els jutges restrets, asseguts al vàter, són capaços de tergiversar més l’ús de les paraules i dels conceptes legals per fer més contundent la sentència. S’erigeix com una gran merdra de l’Alfred Jarry i el seu Ubú rei, que els de Gtaro també van transformar amb Ubúadella. Els uixers, la fiscalia, la premsa monàrquica i l’ombra de Pegasus patrocinada per fons reservats fan tot un paperot. Mentrestant, la monarquia utilitza l’1-O per corregir els seus índexs de popularitat. George Orwell va voler que els porcs dominessin el control a La granja animal. Fondevila estima que els acusats (que són tinguts per culpables, d’entrada) no tinguin cap defensa. I que el seu dret a rèplica sigui cosmètic, per cobrir l’expedient.

Jordi Galceran ja va escriure el llibret sobre les clavegueres de l’Estat (Polonia, el musical). Ara, passada la sentència (que pren forma de paper de vàter fet servir), La gran farsa rebat la història amb agror. Riures incòmodes indefensables.