Los Torreznos, amb gairebé quaranta anys de trajectòria en l’àmbit de l’art d’acció o performatiu, han presentat la seva darrera peça, La Gente, a l’Antic Teatre, en el marc del Festival Grec. La proposta es va gestar durant la seva residència artística al Teatro del Barrio, on es va estrenar dins el festival Surge Madrid. Rafael Lamata i Jaime Vallaure, els integrants del duet, es van conèixer a un taller d’Isidoro Valcárcel Medina l’any 1990. En una època efervescent d’autories indisciplinades, van formar part del projecte autogestionat Zona de Acción Temporal (ZAT) i de Circo Interior Bruto, per finalment constituir-se com Los Torreznos a principis del segle XXI. Han realitzat accions a sales teatrals, galeries d’art, museus i, fins i tot, la Biennal de Venècia.

Aquests dos performers sense por al ridícul diuen aprendre de l’atzar, que exigeix un gran compromís amb l’insignificant, segons defensen a La Tesis (La Uña Rota, 2024), una exploració sui generis dels seus mètodes de treball. Moltes de les seves peces –La Cultura, El Dinero, La Realidad, El Arte– duen per títol conceptes o enunciats genèrics capaços de suscitar reflexions i accions. A més de funcionar com a disparador o punt de partida, cadascun d’aquests títols promet una impugnació en clau lúdica d’alguns dels clixés que porta associats la paraula-marc. La Gente pertany a aquesta categoria.

Una performance popular

Lamata i Vallaure ens reben a l’entrada del teatre, ens donen un cigró a cadascú i disparen: “Nuestro tiempo prefiere la imagen a la cosa, la copia al original, la representación al ser. Lo sagrado es la ilusión; lo profano, la verdad”. Un cop dins la sala, ens conviden a moure’ns lliurement per l’escenari abans d’ocupar la graderia, i relaten algunes de les vicissituds que els van dur a abandonar la sala d’assajos i llençar-se al carrer per intentar fer un teatre popular. Es confronten, així, al difícil repte de fer una “performance popular”.

L’adjectiu “popular” és modulat i mastegat amb molta ironia, sotmès a la mecànica de repetició perquè s’obri als interrogants que el travessen. Però què vol dir “popular”, més enllà de les apropiacions polítiques de què ha estat objecte aquest terme? A La Tesis defineixen com a popular la posició de qualsevol ciutadà responsable, atent al present i sensible al món. Un abordatge no des de l’especialització o les característiques de l’art contemporani, sinó des de l’individu que pensa i es defensa amb les seves pròpies eines.

La gent i jo

Els creadors defineixen aquesta peça com un treball escènic de caire performatiu i enfoc situacionista que juga amb el procés de transformació de “persona” a “gent”. Ens experimentem com a éssers particulars –“Cada uno es cada uno. Yo era yo”–, però, confosos en el grup o en la multitud, la nostra individualitat es dissol. Ara bé, què és la gent? Es tracta d’un ens abstracte i aliè o d’una entitat col·lectiva que ens conté? Resulta legítim classificar-la, menystenir-la, esquivar-la, parlar en el seu nom? Los Torreznos es pregunten quin lloc ocupa el jo, i posen de manifest una necessitat cada cop més furiosa de singularitzar-se. Segons ells, les forces que mouen la humanitat –i els cigrons– són la indiferència, el costum, l’amor, la voluntat, la distracció, la poesia.

La paraula “gente”, repetida en tons cada cop més estrafets, perd el sentit. Els performers van afegint adjectius a aquest nom comú i col·lectiu –la gent pot ser tramposa, simpàtica, progressista, crèdula, dubitativa–, improvisant a partir d’elements que observen en aquella funció en concret. Després entendrem que algunes al·lusions a determinades professions –i a gestos associats amb aquests oficis– tenen a veure amb el tema Viva la gente, una cançó que a Espanya va popularitzar el duet infantil Enrique y Ana a principis dels anys vuitanta: “Las cosas son importantes, pero la gente lo es más”.

Alguns aforismes als quals agafar-se

Hi ha un moment en què, després de jocs, titubejos i improvisacions diverses, Lamata i Vallaure deixen anar algunes frases per emmarcar: “El espectáculo no es una colección de imágenes. El espectáculo es una relación entre las personas mediatizada por las imágenes. En el espectáculo, la verdad es un momento de la mentira. El origen del espectáculo es la pérdida de la unidad del mundo”. Es feliciten pels aforismes i ens demanen si ho hem entès: porten gairebé quaranta anys intentant dir això! Se’ls han esgotat les idees –admeten– i ens conviden a un final obert, del tot nostre.

Los Torreznos fan un ús poètic de materials prosaics –de fet, defensen que qualsevol mot pot revestir un valor poètic, però per a això cal sortir de la cadena de muntatge– i juguen a tensar o exasperar la paciència del públic. En les seves propostes, fan que les paraules es buidin per transportar i activar coses: qualsevol troballa inesperada pot enriquir el discurs, justament perquè aquest no està completament elaborat. El que passa és que això de vegades surt millor i de vegades surt pitjor. I tant pot arrencar rialles còmplices o admiratives com deixar una sensació d’inanitat. A l’Antic Teatre hi va haver una mica de les dues coses.

Crítica publicada a Núvol el 30 de juliol de 2025