Després que el 2017 sorprengués propis i estranys al Teatre Lliure amb una grandíssima versió d’Ivanov —el seu primer Txèkhov, d’altra banda—, Àlex Rigola torna amb el dramaturg rus, i sobretot amb una nova mostra d’aquesta espècie de ‘no-teatre’, amb La gavina. I, com ja va passar aleshores, converteix aquest clàssic de clàssics en un espectacle poc o gens ortodox en què el text original s’entrelliga, o millor s’entortolliga, amb les vides reals dels intèrprets, les seves anècdotes, reflexions i vivències de forma que és molt difícil, quan no directament impossible, establir una frontera entre realitat i ficció.

En aquesta gavina, els protagonistes són els membres de la companyia, director inclòs, que narren el procés creatiu per bastir l’obra de Txèkhov mentre experimenten una metamorfosi amb els seus personatges. En un exercici autoficcional, els manlleven el recorregut dramatúrgic i l’essència i construeixen una reflexió d’ampli espectre sobre la veritat teatral. És possible interpretar sense haver viscut el que s’interpreta? És possible viure el que s’interpreta? L’adaptació —o reinvenció— de La gavina que proposa Rigola reflexiona sobre el fet creatiu a partir de la seva pròpia creació i obliga als intèrprets a despullar-se davant dels espectadors i a trobar un complicadíssim to entre el seu personatge i ells mateixos.

El que els demana Rigola és molt difícil. El propi director, que intervé en el muntatge, ho reconeix reduint les seves intervencions a la mínima expressió o projectant les seves rèpliques en la pantalla que presideix l’espai escènic. “Jo sóc l’únic que no és actor”, explica, preventivament, al principi de la funció.

Repetim-ho. Aquesta espècie de no-teatre planteja un compromís interpretatiu d’extrema dificultat i no tots els participants a La gavina se’n surten amb la mateixa nota. Dit d’una altra manera: no tots saben no interpretar-se. Entre els que ho aconsegueixen, un Xavi Sáez extraordinari o un Eudald Font resolutiu. Entre els que no acaben de mantenir l’equilibri a la corda tensada en què els situa el director, la resta. Efectius, sí, però lluny de la tessitura realista que demana la dramatúrgia.

La sort és que el malabarisme de tot plegat és tant potent que s’erigeix com el millor del muntatge i acaba disculpant aquest irregular nivell interpretatiu. El valor d’aquesta gavina és la dramatúrgia damunt la qual es basteix un espectacle que no arrodoneix com ho feia Ivanov, però aprofundeix en un llenguatge teatral interessant i potent que deixa l’espectador amb ganes de més.