Sou convocats a una mena de vestíbul. L’amfitrió agraeix la visita multitudinària i adverteix que, ara, escoltaran un text que ha escrit de la veu d’una artista, companya del grup, que no l’ha llegit abans. El relat adverteix que la persona que llegeix és la que ho ha escrit, però no el seu cos. Tot és un deliri casual, que s’accepta com els codis dels teatres de distància, o no, entre personatges i intèrprets. En aquesta frontera es produeix el viatge lisèrgic de l’art.

La teoria que va desplegant el text llegit són sil·logismes provocadors, gregueries sobre l’amistat, com una mena de haikus sarcàstics. “Jo, que no tindré fills, seré més amiga que els que són pares perquè ells sempre avantposaran les criatures a l’amistat, i jo no”. “Els amics em fan riure, i quasi mai amb acudits”. Són mitges realitats convertides en manaments implacables que aguanten el temps de girar full, de superar pantalla. El passatge té una sorpresa pel cos que llegeix (si hem de creure que és diferent que el que ho ha escrit) i per a l’audiència. L’accés al menjador, o a l’escenari del Tub d’assaig de Terrassa trasllada a una dimensió fantàstica, on el pes del paper i de l’explicació delirantment raonada cau i queda l’amistat surant, com si fos a la lluna. Pau Riba o Jaume Sisa en serien uns excel·lents capitans. El viatge no té destí; és una meta plaent, màgica, acollidora.