A les faules d’Isop el bestiar s’identifica per caràcters humans. I en cada peça, hi ha una lliçó amagada. Ara, que La Trepa s’ha atrevit a construir una nova mirada (més segle XXI) d’aquesta ensenyança la narradora és una mussol professora que s’entesta a què la competència entre les dues alumnes, passi a ser una oportunitat de compartir una experiència. La llebre Flaix és ràpida i golafre; La tortuga Carme és lenta i calculadora.

Per aquest quadre nou, que precedeix la famosa cursa de fons, que premia els rodadors als sprinters (en argot runner), hi ha altres secundaris que aporten l’humor i les trampes que s’aniran descobrint a mesura que avança la trama. Hi ha la mare de la tortuga, que respon encara amb més lentitud que la filla; hi ha l’entrenadora d’atletisme, que prima la copa de guanyadora a cap altra consideració; hi ha la guineu venedora de roba d’esport, que ven tant com pot gat per llebre a la dissortada tortuga… fins a deixar-la escurada.

Es tracta d’una de les obres amb menys repartiment de La Trepa (en què també és molt habitual que els actors vagin transformant-se en altres personatges, com ara La millor carta als Reis, per citar un exemple recent). En aquesta versió es busquen nous valors a les tortugues (un animal prou estimat per la dramatúrgia si es pensa en títols com La tortuga de Darwin, Cantata per a una tortuga o, en certa manera, La desacceleració de les partícules) i, sobretot, a la llebre, que sempre passa molt més desapercevuda. Ara, imaginen l’aturada accidental de la llebre per una indigestió de sucres saturats. I rasquen, doncs, (amb una surrealista pastanaga que convida a fer dieta de cinc peces de fruita o verdura al dia) amb la necessària dieta mediterrània. Coincideixen amb l’opera del Liceu La cuina de Rossini o vegetariana (Renard o el llibre de les bèsties).

La comèdia musical té una simpàtica coreografia i, per sorpresa, es guanya els aplaudiments a ritme de la canalla en plens solos psicològics (sempre amb tocs d’humor per a totes les edats) de les protagonistes. La senzillesa de l’espai, contínuament transformable (gràcies a uns pupitres ben esquemàtics i transformables) es completa amb un àudiovisual que remet als videojocs dels anys 80, com si la cursa de les dues bestioles es realitzés en aquells jocs d’anar superant pantalles i guanyant punts extra. I sí, aquesta professora amb ulleres ben rodones (amb un abric carregat de plomes) que s’estrena al col·legi de la illa del volcà té els cursos amb ràtios ben curtes. S’exclama que la classe de tercer de primària també té només dos alumnes (La cigala i la formiga!). Una demostració que els acudits s’escampen per a la canalla i també per als adults.