El seu nom, dóna nom també a un Premi Internacional de Dansa destinat a propulsar i projectar el talent de joves ballarins. I el seu rostre  i la seva figura es poden reconèixer en dibuixos i pintures de mestres com ara Degas , Renoir o Manet, encara que en el cas d’aquest últim, la impaciència de la model impedís que el pintor pogués acabar com calia la seva feina.

I malgrat tot, malgrat haver acaparat titulars entusiastes a la premsa del moment , haver dansat a la Scala de Milà , al Teatre Imperial de Berlín i al Liceu i haver arribat a convertir-se en primera ballarina de l’Òpera de París (llavors, el més cobejat títol  al qual podia aspirar una ballarina), què en sabem realment – si és que en sabem alguna cosa- d’aquesta filla de Reus anomenada Roseta Mauri?

Doncs, per posar-hi remei a aquest desconeixement i per intentar entendre millor “quin és el caràcter d’una dona que aconsegueix desafiar les lleis de la gravetat i la societat” (per dir-ho amb les paraules que fa servir el mateix TNC a l’hora de presentar l’espectacle) i que aconsegueix fer-ho a cavall entre la segona meitat dels segle XIX i les primeres dècades del segle XX,, aquí tenim aquesta obra escrita i dirigida per Raimon Molins ; el mateix Molins a qui li devem l’existència d’aquella altra  sala recentment renovada de cap a peus que no para d’acollir ben estimulants propostes escèniques amb el nom de Sala Atrium.

Ara, Molins salta des de la intimitat de “casa seva”, a les molt més amples dimensions d’una Sala Tallers que ens acull aquest cop regalant-nos un reflex de nosaltres mateixos, perquè a l’escenari hi ha instal·lada una gran pantalla rectangular que funciona també com a gran mirall , quan no es projecta res damunt d’ella. I aquest gran mirall que reflecteix el públic, ens recorda també alhora les moltes hores que les persones que es dediquen o es volen dedicar a la dansa es passen mirant-se al mirall, per  tal de poder examinar cadascun dels seus moviments i perfeccionar-los tant com calgui.

Abordar una obra de ficció que intenta apropar-se a la biografia d’algú que, una vegada, va ser ben real, comporta sempre una primera difícil decisió. Optar per allò que en termes cinematogràfics es coneix com a biopic, suposa adoptar alhora una estructura clàssica i entenedora , capaç de transmetre’ns de forma més o menys cronològica el trajecte vital del personatge triat. Però sovint, aquest tractament corre el perill de restar més pendent de la successió d’esdeveniments, que dels profunds  moviments interns que aquests esdeveniments remouen en el personatge biografiat.

Per contra, existeixen també aquelles biografies que ,prescindint d’un itinerari acusat de vegades de superficialitat, intenten aproximar-se i/o especular sobre la complexitat psicològica i la projecció social i cultural del personatge, sovint també recorrent a estructures dramatúrgiques menys convencionals.

I aquest ve a ser una mica el cas que planteja l’ambiciós projecte de Molins. Un projecte que, ja per començar, fa una decidida aposta per apropar-se al món  de la dansa des de les lleis de la física que condicionen el mateix moviment dels humans, i crear alhora paral·lelismes entre aquestes lleis i la mateixa trajectòria vital d’una dona que comença a ballar condicionada en gran mesura per les ambicions personals del pare.

I és  que també el pare havia arribat a ballar al mateix Gran Teatre del Liceu. Però mai havia arribat a assolir aquell lloc estel·lar cap el qual vol dirigir la mateixa filla, mitjançant l’implacable disciplina que requereix un ofici com aquest.

En qualsevol cas, i abans que el pare faci la seva primera aparició, Molins ens situa a l’espai en el qual una conferenciant força insegura anomenada Amélie Brunell ( un dels tres personatges interpretats per Cristina Plazas) es disposa a oferir una conferència al voltant d’això de la física i la dansa , ajudada per un també ben neguitós assistent ( un dels quatre personatges encarnats per Moïse Taxé) . I aquest primer tram de l’espectacle, que pretén també funcionar una mica com a distesa introducció amb un punt de comicitat, és la primera senyal d’alarma que mostra la dramatúrgia de Molins.

L’autor , ha tingut la valerosa gosadia d’apostar fort per la física. Però  de vegades , dóna la sensació d’haver quedat enxampat per la pròpia aposta, i no saber massa què fer amb ell, a mesura que l’espectacle avança, i es veu obligat a retornar al seu leitmotiv inicial.

La física, en aquest cas, mata massa la química. Molins situa a l’escenari tres Roseta Mauri de carn i ossos i una infantil Roseta Mauri virtual, per tal de presentar-nos el personatge des de totes els edats, i mostrar-nos alhora el grau d’evolució que aquest experimenta, i la forma com s’adapta a cadascuna de les seves noves perspectives.

Però seguint aquest camí , perd una mica massa de  vista la possibilitat de crear una veritable connexió entre aquestes quatre Roseta i el públic que ara ´segueix el seu recorregut artístic i vital. Paradoxalment, mentre l’estructura de l’espectacle intenta eludir el tòpic per aproximar-se a l’essència , els diàlegs i les diferents escenes, s’apropen sovint involuntàriament al clixé. Quelcom que es fa ben  palès a fragments com ara el de les estrictes lliçons impartides pel pare, o el de les histriòniques ensenyances impartides per la caricaturesca Madame Dominique.

Aquest enfocament, malmet també les possibilitats que oferia la tràgica història amorosa que Roseta va mantenir amb el periodista i polític Antonin Proust, que passa per l’escenari sense deixar petjada. I cal dir en aquest sentit  que Molins no li posa les coses gens fàcils a Taxé, condemnant l’actor a uns rols marcats sempre per la superficialitat i l’excés gestual. Quelcom que evidència el tram final, en el qual una Roseta ja en edat de jubilació que acaba de ser apartada de les seves funcions docents de forma ben poc amable, es troba amb un periodista per tal de respondre a les preguntes de la seva darrera entrevista.

I cal dir que, malgrat la seva correcta eficàcia pel que fa a les imatges videogràfiques enregistrades, la tecnologia tampoc li posa les coses fàcils al muntatge. I és que entre els primers plans de les actrius que tenim a l’escenari i la veu que emeten , es produeix  (com a mínim, així va passar a la funció a la qual vaig assistir) un evident “delay”; una d’aquelles faltes de sincronització per culpa del retard que maltracten notablement la força que puguin tenir les paraules que escoltem.

Malgrat tot , l’espectacle de Molins que adopta com a títol una de les coreografies estrenades per Roseta, però que alhora vincula el títol amb aquell protagonisme de la física ja esmentat, compleix l’important funció de tornar a donar-li presència a una figura llegendària que, com tantes altres figures llegendàries, ha quedat un xic massa esborrada de la memòria col·lectiva.

I ho fa amb una sempre reivindicable ambició creativa que ens convida a reconèixer en el trànsit vital i artístic emprés per Roseta un progressiu camí d’allò que ara rep el nom d’empoderament personal. El desig de ballar i arribar amb la dansa al pot de la melmelada ( un pot ben present al llarg de tota la proposta) , en té molt de desig induït per un pare que vol assolir a través la filla el pot metafòric al qual no va poder arribar mai ell mateix. Però Roseta sap fer-se’l seu , i sap arribar així a realitzar-se per complert a través de la dansa, el seu únic gran amor.