Conjugar en singular, o en plural; aquest el drama del trencament d’una parella. Lluïsa Mallol és una Monique enganyada. Que es revolta. Que s’autoenganya i que, al final, reconeix que té por però fa el salt imprescindible per sortir del bucle destructiu en la que estava entaforada. Amb una direcció molt essencialista de Francesca Piñol i amb el suport d’unes imatges que criden en silenci i expressen el dolor del desengany, la peça té una estructura ben senzilla. La dona trencada exposa que, quan hi ha una esquerda en la parella, sempre és el costat femení la que pateix més desperfectes, sempre es descrostona la figureta del pastís de noces mentre que el galant en surt indemne.

Simone de Beauvoir va escriure aquesta peça el 1967 imaginant la buidor d’una dona adulta, d’hàbits culturals en actiu quan s’adona que el seu marit té una amant. Certament, hi ha molts passatges que avui es podrien reviure igual, mig segle després de lluita per l’assoliment de la igualtat entre gèneres. Mentre la dona conjuga i pensa en parella (en primera persona del plural) tot acceptant una certa convivència amb l’amant, la veu del marit pensa només en primera persona del singular. Només sap preocupar-se de sí mateix i les ferides a l’ego de les seves dues parelles les transforma com si ell en fos la víctima de la incomprensió d’elles dues. La culpabilitat d’ella es retransmet en la seva filla casada, però, en canvi, té un reflex antagònic en la filla que ha escapat a Nova York. La més jove hauria de liderar una altra classe de relació, gens subjugada a la tradició i als homes.

L’exposició dels fets de Monique, la dona enganyada és pulcra, ordenada, educada, fins i tot respectuosa amb la dona que li pren l’home. Però té el contrast momentani, fugaç, de la bèstia callada, domesticada de la dona en la societat benestant mb uns crits desafinats, que molesten però que està bé que ho facin. Per contra, les imatges, sempre molt estilitzades (d’estudi de fotografia buscant els angles poc convencionals, volent aclucar l’ullet a l’obra de Doora Maar, que també va patir l’egoisme de’n Picasso). Cesca Piñón va debutar en la direcció amb una personatge més pròxim (Carola, de Maria Aurèlia Capmany amb Anna Güell), menys estirada que aquesta Monique.

Fa poques setmanes, la Sala Fènix representava Forquilla mocador arracada, de Queralt Riera, amb una situació similar. La dramaturga, en realitat, descriu el que podria ser la continuació d’aquesta Dona trencada. El que fa angúnia és quants cops més hem de sentir els cops de porta de Nora de Casa de nines i encara ressoni a avui. Un cop de porta, que també demana respecte pel jo particular, per construir-se de nou. Potser la clau és poder conjugar en singular però sense l’angoixa d’haver de ser egoista. Cadascú com a individus còmplices, vivint en parella o refent-se d’un trencament anterior. Empoderant-se en el conjugació en singular, per no haver de dependre la conjugació plural.