Sorpresa
majúscula! Defenso arribar a un espectacle com qui contempla un
paisatge. Oi que no cal saber gaires coses per gaudir del blau del
mar? Vull dir que els artistes, tal i com jo ho veig, com millor
s’expressen és amb la seva obra. I així abordo una nova experiència:
en blanc. Sense haver llegit res abans. Aquesta es podria resumir com
la història d’una família lleidatana, quatre filles d’una mateixa
nissaga, on contravenint el costum del seu temps, el pare té cura de
la quitxalla mentre que la fadrina porta la botiga de pollastres. Un
petit miracle, una estructura no patriarcal que sobreviu a la pressió
social. La néta d’aquella dona, actriu de la companyia, reivindica
amb un sentit homenatge aquell espai de llibertat.

Però no
va ben bé d’això “La coronació de Barbarella”. Això no és més que
una anècdota, una excusa. L’heroïcitat és la supervivència: la de
totes elles, la dels inferioritzats, la dels exclosos del festival
heterosexual, masclista i homòfob de la societat.

Jordi
Duran (primera sorpresa! hagués gaudit jo millor de la peça sabent
qui la dirigia?) s’atreveix amb una peça de gran calatge, d’aquelles
cridades a ser la síntesi d’un festival com el TNT i que arremet
directament contra les múltiples formes de violència i, molt en
particular contra la perpetrada des de la construcció cultural de
gènere. Aquell paper d’exclusió i injustícia amb què la condició
femenina ha hagut de conviure al llarg de la història de la
humanitat. I el llenguatge emprat per a fer-ho és el pertinent:
violent, fort, incòmode i clarificador com ho és que perduri encara
aquella situació. Bravo per fer-ho!

Però no
seria suficient això: al voltant d’aquella tesi diversos
personatges, en viu o en les projeccions de vídeo, reforcen el
caràcter de trencadís de la proposta, amb fragments de text en
català, castellà i anglès i que dibuixen fils invisibles de
dominació i control. El poder i l’economia de mercat. La construcció
de la identitat. El paper de les dones en la societat. La utopia
desfiguradora de la igualtat. Res escapa a la dramatúrgia afilada de
Dimitri Ialta. I per conformar aquesta amalgama de sensacions, idees
i aproximacions a la qüestió “La coronació de Barbarella”
(segona sorpresa! és el cinema el nostre autèntic referent
cultural?) barreja amb felicitat un cor d’actrius femenines d’intensa
personalitat totes elles; el kitsch de Barbarella,
aquella estrafolària pel·lícula del 1968 protagonitzada per Jane
Fonda, que interpretava una astronauta aterrada al Planeta 16 i on
acabava fent servir els seus encants davant dels primitius mascles
que intenten dominar-la; i l’intèrpret de circ Xavi Sánchez, que en
només amb dues intervencions explica tantes coses amb el seu cos i
moviment, com una enciclopèdia sencera dedicada a l’absurditat de
tot plegat.

Com
es perfila el conjunt, amb el pare d’una de les actrius, venedor de
pollastres en la vida real, els dos actors masculins que falta per
assenyalar de l’elenc, els diversos relats que s’hi expliquen i el
senzill paisatge visual, una idea escenogràfica participativa
(tercera sorpresa! el teatre sense paret…) és indiscutiblement el
toc de genialitat que fa d’aquesta peça una meravella
imprescindible.

I, a sobre, sense perdre ni per un
moment el sentit de l’humor. Així sí que venen ganes de plantar
cara i muntar una revolució kitsch!. A què esperem si altres, en un
temps i un context significament menys fàcil, van ser capaços
d’aconseguir-ho?