Seguint l’estela de les accions poètiques de Joan
Brossa, La Corda és una proposta diferent on es barregen llenguatges plàstics i
escènics. Algunes de les seves escenes microteatrals ja havien estat “provades”
ara fa dos anys. Ferran Echegaray, Jordi
Font, Toni Mas i Eva Ortega desenvolupen un espectacle de difícil qualificació que parteix d’una idea d’Albert Mestres. Aquests, en connivència amb l’escriptor Joan Cavallé, ens presenten uns poemes escènics
trenats entre ells: són unitats escèniques que funcionen com a poemes visuals/sonors
i tenen lloc a diferents espais de la sala Atrium. Se’ns convida a compartir
unes menges i unes begudes -un modest però elegant càtering-, potenciant la
idea de comunió que posseeix el fet teatral, mentre es fomenta la interrelació
entre els espectadors al voltant d’una taula, atenent alhora la dimensió del
teatre com a fet social i també com a fet únic i irrepetible. L’acció dramàtica
té lloc amb o sense actors, s’estructura en una dotzena d’escenes que es
desenvolupen dins la sala d’exhibició pròpiament dita i unes altres que tenen
lloc al vestíbul de la sala. Es juga amb el concepte de dins i fora. El que té
lloc “a dins” modifica el vestíbul i provoca associacions que tenen lloc en la
ment dels assistents, en la mesura que perceben les transformacions i les insereixen
en un discurs en constant construcció que pot ser radicalment modificat pels
comentaris d’altres espectadors. Tots els elements de la nòmina teatral tenen
en aquest espectacle igual importància; de fet s’intueix la voluntat de
carregar-se la jerarquia que presideix els espectacles de teatre convencional. Aquest
propòsit fa que l’espectacle es mogui entre el conceptual, el surrealisme i l’absurd.
Els espectadors prenen protagonisme, ara asseguts en les butaques, ara envaint
l’espai escènic tradicional o descobrint en l’espai algunes referències a les
accions que han tingut lloc en l’escena anterior o en altres; a més, el transit
dels assistents marca el ritme de les accions i el seu deambular o estar en l’espai,
la cadència. Així les acotacions esdevenen el fonamental d’algunes escenes i
els objectes d’attrezzo d’altres. La llum és la protagonista d’alguna escena,
en d’altres ho és una projecció cinematogràfica. Es crea així un estat d’atenció
constant i un fil dramàtic travessa l’espectacle unint moments, accions i
objectes necessàriament diferents per a cada participant. Es juga amb referents
populars i, en gran mesura, amb el món poètic i plàstic de Joan Brossa, tot i
que el coneixement d’aquest últim no és necessari per gaudir de la funció. Hi
ha divertits i brillants jocs de paraules, dites i refranys tenen un ús que
busca més la seva qualitat com a icones culturals que articular un discurs
coherent. I malgrat el que pot semblar un absolut desgavell, l’espectacle va
adquirint densitat poètica travessat d’un humor que va de la fina ironia al to sorneguer
més popular. No se m’acut una millor manera d’homenatjar al gran mestre Joan
Brossa i construir, alhora, un espectacle original, fresc i d’actualitat. Em
resta felicitar la sala Atrium per haver acollit aquesta proposta i desitjar-li
una llarga vida… Potser seria bo que, en aquesta, travessés algun espai
institucional que no té perquè ser necessàriament un teatre: la proposta és
adequada per a qualsevol espai d’exhibició.