Segurament, aquesta és la vegada que Insectotròpics tira per una escena més pulcra, fantasiosa, optimista, neta. A la plaça dels Àlbers la seva Conferència dels ocells podria ser una peça per a tots els públics perquè apel·la a organitzar-se per corregir una deriva destructiva del planeta. Com a Granotes al cel..., però des del costat més tendre, fa una atenció a una societat que es perd amb privilegis, egoismes, venjances, decisions del Poder que queden i impunes i massa persones vulnerables que en resulten víctimes injustes.

Insectotròpics es va donar a conèixer a Tàrrega (avui ja és internacional perquè un grapat dels seus espectacles ronden arreu del món), ha estilitzat el seu art total. Van inaugurar la fira el 2016 amb Compra’m, una denúncia al consumisme en la línia d‘Interferència 03. Si a La caputxeta galàctica (2013) i a The legend of burning man (2017) la pintura en directe projectada convivia amb el relat i amb un espai sonor interpretat en directe, ara és el relat explicat a manera de conte, amb Marga Socias –una de les artistes més versàtils que rarament falla a Tàrrega–, el que domina la trama, i la pintura es basa en preciosos traços que emulen l’esquelet d’un ocell amb capacitats properes a un àngel: un encanteri permet que un poeta esdevingui ocell i convoqui els ocells per mirar de corregir la deriva d’un món que destrueix ciutats i mata indiscriminadament, que crema boscos, que s’ofega pels aiguats, que és incapaç de reduir el consum que malmet el Medi Ambient.

Si La Veronal va destapar-se a la fira amb un dels seus primers espectacles de dansa teatre amb Pájaros muertos, sobre el món icònic de Picasso (Fira Tàrrega, 2011) a la plaça dels Àlbers, ara Insectotròpics (que disposa d’aquest espai per a la majoria de les seves presentacions), projecta al darrere de l’església els seus quadres dinàmics. La companyia va completar el seu arc d’art total amb el cant líric a Orpheus. Ara, repeteix la presència de Bru Ferri de la producció anterior, amb una veu de contratenor característica, i deixant la narració més en un relat que no pas una escenificació.

El treball plàstic, tan central en els seus primers treballs, ha anat atenuant-se per mantenir un equilibri amb els altres disciplines. Aquest menor protagonisme implica que perd un tret identitari important, que transmetia la brutalitat a partir d’uns grafits escrits en directe i unes barreges pictòriques in situ. Ara, potser és més ordenat, però ha perdut la potència primària de la creació que surt com a reacció a un fet que els rebel·la i volen difondre.