La Cia Proyecto Larrua posa en escena una situació intrigant, quasi cinematogràfica, una mena d’univers abstracte que es difumina com l’oblit. El punt de partida és molt suggerent. Les primeres frases coreogràfiques que van transformant-se en les repeticions, trasllada a un espai abstracte. Aquesta casa buida, en realitat és com un set en el que s’hi podrien projectar imatges en chroma com si fos un Telenotícies. Aparentment, la trama proposa que hi ha un equip de gravació a punt de parlar d’una artista que va amagar la seva homosexualitat durant molts anys. Amb la mort de la protagonista absent ben recent, l’equip de rodatge proposa a la seva companya fer una gravació que la reivindiqui.

Els cossos dels ballarins s’enrosquen com qui discuteix sobre quina trama ha de tenir el documental, com provant de desembolicar un nus argumental per mostrar-ho amb una narració nova. Hi ha una certa abstracció en el relat que manté el to i que permet anar molt més enllà de narrar una biografia; en realitat, es balla aquest debat de com construir la gravació, tot movent la càmera, els micros, posant-hi fum per fer més espectral la buidor (cal entendre que l’us del fum és anecdòtic perquè amb prou feines construeix un núvol, ben diferent del resultat panoràmic de Crowd, per exemple). El quadre podria traslladar al misteri dels Peeping Tom (Triptych, À louer) o de Marcos Morau i La Veronal (Opening night, Pasionaria) però la insistència de mantenir els personatges, de reincidir amb una paraula (mal sonoritzada i, de fet quasi sobrera, o que es podria haver resumit amb moltes menys cites i projectar-les amb el projector) fa que perdi aquesta intensitat.

També la il·luminació es estranya. Possiblement, amb la intenció de construir una imatge molt plana contrasta amb la insistència de posar focus a un relat. Si al final es dispara un llum zenital final que projecta la figura dalt del pedestal, com un sacrifici (o una voluntat de recuperar l’amor perdut) que li dóna tanta potència, s’hagués pogut fer en altres instants de l’escena. Sovint els cossos de Proyecto Larrua expressen molt més des d’una quietud forçada, contorsionant esquenes com si fossin escultures del Renaixement. Hi ha un dolor, una intensitat que no necessita paraula. Molt probablement un dramaturg teatral, hagués esborrat paraules per mantenir aquesta buidor angoixant de l’escena en una mena d’estat latent. Aquell menys és més tant existencial. O, com els escultors picant la columna de pedra per fer emergir l’escultura que hi havia dins. Mirar l’obra des d’a fora ensenya quins són els desequilibris d’una proposta honesta, valenta, amb un cos de ball molt ben compenetrat i un joc puntual que li senta molt bé al quadre d’estranyesa que ho acabarà inundant tot.