La casa sin Bernarda

La casa sin Bernarda és una dramatúrgia de Paula Errando ‒que també la dirigeix‒ a partir de La casa de Bernarda Alba (1936) de Federico García Lorca. Algunes de les repliques del text original, lleugerament esporgat però sense addicions de cap mena, s'han redistribuït entre les cinc germanes recloses ‒els únics personatges que hi apareixen‒; en canvi, els elements escenogràfics i la indumentària ens situen en la contemporaneïtat. L'espai dissenyat per Paula González recrea un pati humil amb una taula central i algunes cadires que semblen arreplegades de qualsevol lloc, una tanca d'uralita i una filera de roba estesa. Pel que fa al vestuari, a càrrec de Carmen Errando i Vera Moles, al principi s'imposa una mena d'uniforme de dol ‒els vestits marrons contrasten encantadorament amb els mitjons esportius‒, i tan sols la germana més jove, Adela, desafia la convenció en passejar-se orgullosament enfundada en un verd llampant, amb ulleres en forma de cor i sabatilles fúcsia. L'estètica i referents ens transporten als anys noranta, on la dramaturga i directora ambienta l'acció, i això es fa més palès en la roba d'estar per casa amb què gandulejaran al sol. Cal destacar també l'efectiva i artesanal il·luminació de Lola Errando, així com l'espai sonor de Marina Herlop i Borja Ruiz, que aconsegueixen evocar una atmosfera prenyada d'espera i desig.Un cop es tanca la sala del teatre ‒tan bon punt comença la funció‒, les noies sospiren i es relaxen, alleugerides perquè la mare ha marxat. Per fi estan soles. Errando se salta la part de l'enterrament i del dol, i passa a la reclusió que ve després de la litúrgia. Els personatges es reparteixen unes paraules que en l'original deia Bernarda: “Es así como se tiene que hablar en este maldito pueblo sin río, pueblo de pozos, donde siempre se bebe el agua con el miedo de que esté envenenada”. Angustias ‒interpretada per Júlia Barceló, amb una acurada dicció i un to entre declamat i casual‒ se sent traïda pel menyspreu de les altres, que repeteixen una vegada i una altra que Pepe el Romano només la vol pels diners. Magdalena ‒carismàtica Judit Cortina‒ se sent com un animal engabiat i enyora aquella època en què eren més pobres però una mica més lliures; alhora, es mostra estranyament sensata i madura, perquè en la nova versió recauen sobre ella bona part de les intervencions de Poncia, la criada major. Amelia i Martirio ‒Mariona Ibáñez i Alba Sáez, respectivament‒ estan molt unides; l'una es lamenta de la “crítica que no nos deja vivir” i l'altra, tan turmentada com el seu nom promet, es consumeix d'amor per Pepe el Romano. Però és la rebel i desafiant Adela ‒interpretada per una poderosa i convincent Emma Arquillué‒ qui gaudeix de la intimitat amb el famós Pepe. Amb una determinació que fa feredat, la germana petita té la intenció de seguir oferint el seu cos a l'amant furtiu i està disposada, si cal, a portar la corona d'espines davant del poble: “por encima de mi madre saltaría para apagarme este fuego que tengo levantado por piernas y boca”.La maledicència no les deixa viure i el desig reprimit les corseca. L'exemple de la condemna pública els arriba a través de l'escena en off de la persecució d’una veïna. Tot i que rivalitzen fortament en qüestions amoroses ‒“Hace la que puede y la que se adelanta”; “La que tenga que ahogarse que se ahogue”‒, l'ambient no traspua l'agressivitat de l'original, perquè les germanes, a banda de competir i espiar-se, també se sostenen mútuament en la seva reclusió: juguen a les pel·lícules ‒encantadora mímica i oportú anacronisme que les fa més properes‒, es pentinen les unes a les altres amb delicadesa, riuen com unes cries i s'alleugereixen de la calorada amb vistosos ventalls. Com un cop d'aire fresc, l'adaptació d'Errando trasllada el caràcter enriolat i lluminós que els correspon per edat, malgrat l'opressió ambiental. És per això que en tot moment es busca una naturalitat en el llenguatge corporal, que faci evident l'esclat de la joventut i d'unes ànsies irreprimibles de llibertat. La companyia Entrance pot felicitar-se per haver aconseguit amb escreix el seu objectiu. La posada en escena resulta lluminosa i diàfana, li resta severitat a l'original i aconsegueix moments de tendra comicitat ‒com els gestos rituals i hiperbòlics amb què les noies conjuren el mal auguri de la sal vessada a taula‒. La proposta dota d'encant la complicitat espontània d’aquelles que comparteixen confinament i ens les mostra belles i esperançades, malgrat el desfici i la sufocació. Els seus cossos es tensen de desig vers l'exterior: “Quien pudiera salir a los campos”. L'extraescena sonora, des d'on arriben els cants dels homes, alegres “como árboles quemados”, filtra també la inexorabilitat del destí, que arriba amb els lladrucs dels gossos i els renills dels cavalls eguassers. Lluny de l'essencialització en blanc i negre ‒el mateix Lorca assignava una intenció de documental fotogràfic als tres actes, a partir del contrast entre els murs blancs i els vestits negres‒, la posada en escena d'Errando incorpora el color i una certa estètica pop. I tot això sense afegir ni una línia al text original, que segueix sonant ominós i vivaç.Crítica apareguda a Núvol el novembre de 2022.

Si en un drama se li treu el personatge principal, el que li dóna el títol, sembla que se la decapiti i perdi tot el sentit. Aquesta ha estat l'aventura de les noies d'Entrance (liderades per la directora Paula Errando) i demostra com aquesta gallina, tot i decapitada, s'aguanta ferma en la seva tragèdia. La relació de les coinc germanes, sense el jou de la mare Bernarda Alba ni tampoc de Porcia s'aplica una mena d'autocensura reveladora. Elles són Bernardas Alba en potència i es torturen les unes a les altres psicològicament perquè volen ser les primeres que saltin del niu. Pepe el romano volta per la casa i esvalota el galliner.En realutat, l'esperit de Bernarda Alba hi és constant, tot i que no digui cap rèplica. Perquè la cadira de fusta que ningú gosa tocar (a excepció d'Adela que li agrada recolzar-se quan proposa unaaccio quie sap que la mare desaprovaria. A l'hora de l'àpat, el lloc de la mare (continua absenta) és lúnic que té copa. L'autoritat familiar es manté tot i que no hi hagi la vara de Bernarda alba per posar-hi ordre. En realtat, algunes de les rèpliques de les mares les diuen algunes de les germanes. Que ja han assumit el discurs que imposa la societat i entenen que els pertoca anys de dol i allargar la seva solteria. Saben que no els hi pertoca barrejarse amb els veremadors, però anirien encantades a compartir cançons, mirades i raïm amb els vinguts de la muntanya. Humils i treballadors no sembla que tinguin l'avarícia del secà. com aquella terra alta i Terra baixa de'n Guimerà, però en els latifundis que escrivia Lorca.La posada en escena fuig de la localització clàssica. Elles s'asseguen en cadires de plàstic, en un pati quasi buit, alguna revista escampada i un ràdio casette que els hi proporciona els únics mopments de festa, que comparteixen. Àrida com és la casa, nomé spoden soportar la calor amb una aixeta i una galleda. El seu castell d'or sels fa insoportable però no es veuen en cor de trencar la barrera. Si noés per Adela, la més jove, la rebel, la que creu en l'am,or i en la pell més que en les raons i les convenències socials. Aquest espai tant desballestat, que evoca a estius en les cases pairals dels pares, a la meseta sense gaire activitat més que veure creuar el sol, de banda a banda de l'horitzó, casa amb les adaptacions que Carlota Subirós ha fet de clàssics de Guimerà (novament) com és el cas de Maria Rosa o Sol, solet.Si la proposta desballesta el repartiment (escapçant el pal de paller), es distancia de l'espai i del vestuari d'època, per força, cal una fortalesa actoral. Quan a un paller se li treu la columna central, és imprescindible que les parets es recolzin les unes amb les altres. També en l'escena. Per això és preciós (potser la clau de l'exit definitiu) el treball de les cinc actrius. perquè es poden veure els gelos de Martirio (Alba Saez), la superioritat racional d'Angustias (Júlia Barceló) i la ingenuïtast vital que viatja fins a la desesperació final d'Adela (Paula Jornet). Amelia i Magdalena (Mariona Ibáñez i Judit Cortina, respectivament) són els necessaris terrenys neutres d'una relació de cinc germanes: les que escolten, atemperen, i poques vegades miren pel seu profit. Segur que una producció amb la Bernarda Alba i la Porcia existiria aquesta relaciño´de companyes i enemigus alhora,però ara, deixant-les elles soles en aquesta mena de plaça de braus sense mascle, queda molt més clara la pugna, entre bromes, penintar-se i ventar-se les unes a les altres. Si us plau, que alguna sala la recuperi i els hi doni l'oportunitat d'enfrantar-se a un públic més ampli. Perquè, en aquesta terra desballestada s0'hi respira una intuició, una ànima lorquiana que ben bé casaria amb el Yerma de Projecte Ingenu, per exemple. O amb Stockmann de Les Antonietes. No les fem gruar una dècada perquè trobin un camí cap a la professionalització.