Bon treball de titelles negres. Els manipuladors, ben tapats pel vestuari i la il·luminació logren fer vreure nedar i volar peixos, animals i tempesta. La història és molt senzilla, inspirada en el relat bíblic de L’Arca de noé. La interpretaciño de la narradoram, amb un català voluntariós és d’agrair. Sense paraules, Elisa Ramos (Noè) és molt entenedora. La música és incidental, ambienta i acompanya. Descriu els passatges. Però veure com un pianista acompanya l’acció en directe és un privilegi per a un espectacle familiar. La companyia La Maquiné resol molt bé tota la manipulació d’objectes així com la creació d’espais i situacions amb els diferents elements escènics (com una terra inclinat que dóna per sorpreses de llum zenitals (diablas) i tambér per a unes ombres que imprimeixen tridimensionalitat als passatges. La canalla d’a partir de 4 anys, bira amb la situació dels animals, que es distreuen, a voltes, per pujar a l’arca. Un tema, per cert, sospitosament molt tocat en teatre familiar: és el cas de A l’arca, a les vuit (T. Alta 2009) o Càsting (Poliorama).