Un notabe alt per a l’adaptació titànica de La casa de los espíritus. Perquè sap tensar la història a un bon ritme, donant aire a què es puguin expressar i identificar els caràcters de cada personatge. I la seva evolució a mesura que avança la peça. Tot i que els primers minuts costi entendre qui és qui en aquest batibull de personatges, de seguida es va esclarint els protagonistes i quin codi s’utilitza per a descriure els fets. La neta Alba (Miranda Gas) i l’avi Esteban (Francesc Garrido) són els pals de paller. Una, des del present de la dictadura, víctima d’una venjança familiar. L’altre, parla des d’aquell present de quan es va escriure la novel·la (aguantant-se amb un bastó, i carregat de mala consciència) però també entra dins del passat on es mostra molt més prepotent i egoista. L’ombra de la torre és la bata de dormir de la matriarca Clara (Carme Conesa), la dona que ha repartit amor i que s’ha escapat de la toxicitat inicial d’Esteban. Ella és la que protegeix els fills i la neta des de la seva bondat, un punt maniquea, un punt excèntrica.

Potser la trama peca un punt de bondat, de voler perdonar tothom per comportaments inadequats dècades enrere. Jordi Collet assumeix el paper del malvat, del que veu com la seva ràbia creix i es recargola i prepara una venjança tant inútil com dolorosa. Isabel Allende és jove quan escriu aquesta obra i de bon cor. I per això necessita que tothom rebi un escalf final. És just, si es té en compte que també s’ha pogut empatitzar amb Esteban. En aquesta adaptació, però, el seu fill plançó (fruit d’una violació amb una camperola) no té espai per a disculpar-se, per a adonar-se de la maldat d’una detenció arbitrària.

La peça juga amb unes pantalles en què alternen interessants quadres emocionals, a travès de projeccions pictòriques i gravacions dels personatges en l’escena interpretada a càmera lenta i des d’un angle zenital, com per provovcar un cert desenfocament una mena de realisme màgic, de ficció superposada (que no acaben de funcionar a l’amfiteatre, segurament s’adaptaran millor en un teatre). Les incorporacions de les cançons donen profunditat i trenquen un ritme massa acompassat. Potser el problema és que, malgrat, tot, la peça continua sent de tres hores llargues de durada. En una cadira còmode, passaria molt bé (farà temporada, previsiblement) però no se li pot demanar tant als seients de l’Amfiteatre Grec.