La casa de les aranyes té aquella intriga d’obres detectivesques en què hi ha molts buits dramàtics perquè sigui l’espectador refaci la història. Carregada d’una boira que aïlla i solidifica l’amor, manté una narració fragmentària, de contínues anades i vingudes, que insinua moltes més ombres que punts clars. A la frontera física de les dues cases (la de les dàlies i la de les aranyes) li ve una altra sobreposada que és l’emocional. Probablement, dins dels personatges. En què el miratge del pantà fa que Cupido erri cada cop la fletxa. I en comptes de constructives històries d’amor, hi ha innombrables restes de vida, que malden per sobreviure. La casa gira i les dàlies pugen i baixen (preciós joc, molt efectiu) i en cap moment sembla que es respiri la franquesa del primer moment. Des de l’oferiment de figues a canvi de dàlies ja sembla una estratègia. Com la mania d’entra a casa amb el cotxe apagat i sense els llums encesos per no gastar benzina, aparentment, però que revela potser una intenció traïdora.

El treball dels actors és enigmàtic. Són txekhovians perquè no troben mai la felicitat, sempre la somien (o ho fan veure). Com Àgueda Llorca interpretant la filla (Les tres germanes), per exemple. Sempre hi ha una il·lusió al darrere, una nostalgia (com la mare, amb una Rosa Renom immensa) i una voluntat d’amagar racons de veritat (com el personatge de Francesc Garrido). Darrere hi ha les víctimes del destí (Verònica Andrés, Pep Ricart i Santi Ricart) que no saben (o volen) desprendre’s d’aquesta etiqueta. La buidor és tant gran com el silenci en aquest espai que, en realitat, és un gran buit, habitat per petits insectes posats al microscopi de l’escenari.

Paco Zarzoso és un dramaturg que, fins ara, se l’havia conegut per produccions humils i íntimes a escenaris com a La Seca (Querencia, 2014) o a la desapareguda Sala Muntaner (Saló Primavera, 2007), obra escrita amb Lluïsa Cunillé, a quatre mans i que ja va dirigir Lurdes Barba. Al 2014, el TNC es va fer la versió operística del seu text L’Eclipsi. En aquest treball, l’autor construeix a partir d’intuïcions, amagant algun gir dramatúrgic però carregant-ho de moments emotius, de veritat petites que revelen universos d’imatges, metàfores que desborden els jardins, i la foscor més tètrica (apropant-se a l’Edgar Allan Poe, d’aquell Desaparecer, de Calixto Bieito (Romea, 2011).

És evident que la societat va molt per davant de les institucions polítiques. Si al 1995, amb naturalitat (i esforç, segur) l’actriu Lola López, i els dramaturgs Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso creaven La hongaresa i potenciaven un pont aeri teatral entre Catalunya i el País Valencià, no ha estat fins 25 anys més tard que la Generalitat Valenciana i el TNC hagin signat el primer projecte conjunt. I és una evidència que la suma els dóna mercat i estalvia costos, una jugada que suma tant evodent com la del Corredor Mediterrani. L’únic antecedent, i molt intermitent va ser l’Animal de séquia, de Sol Picó, que va representar-se també a Fira Mediterrània. És dramàtic que no s’hagi normalitzat, fins ara. I sobretot, que la sensació de repetir el capítol, es pot allargar un grapat d’anys més a l’espera de la nova direcció del TNC. Sembla que les fronteres boiroses entre els veïns que es pregunten per quin color vol per a la façana, es tornen a imposar entre Catalunya i el País Valencià, de nou, inexplicablement.