La carta

Paolo Nani (Ferrara, Itàlia, 1956) porta 26 anys fent aquest espectacle. Per tant, després d’haver-lo vist un sol cop, tot el que pugui dir jo d’un espectacle que s’ha representat 1.200 vegades serà ben poca cosa. Una idea, però, sí que la puc llançar: es tracta d’un dels millors espectacles que s’han vist en la 18a edició del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Memorial Charlie Rivel. De què va La Carta? Es tracta d’explicar la mateixa història però de quinze maneres diferents. Dit així pot semblar una idea estrafolària. A qui se li pot acudir explicar una cosa de diverses maneres, i més un relat amb tan poc suc com escriure una carta i posar-li un segell ? En ple segle XXI ! La idea de l’espectacle té el seu origen en el llibre de l'escriptor francès Raymond Queneau Esercizi di Stile, escrit l'any 1947, on es repeteix amb estils literaris diferents una història curta 99 vegades. L’escenografia és senzillíssima: una taula, un got, una ampolla de vi, una pila de sobres i una ploma. Amb això s’enfronta a quasi una hora d’espectacle. Durant aquesta estona ens versiona el seu relat. Un home entra a l'escena, s'asseu a la taula, beu un got de vi i l’escup, contempla la foto de la seva àvia i escriu una carta. Està a punt de sortir quan s’adona que no hi ha tinta a la ploma. Comprova que no hi ha res escrit i, totalment decebut, marxa. Tot això en versió vaquer, borratxo, mandrós i una persona sense mans. També ho fa de manera vulgar, amb marxa enrere o com si fos un actor de cinema mut, un artista de circ o el protagonista d’una pel·lícula de terror. El resultat és un espectacle d’una gran intensitat còmica que no deixa ni un minut de treva a l’espectador. La capacitat de transformació de Paolo Nani en diferents personatges és extraordinària. La sorpresa és permanent. L’espectacle és únic. Per alguna cosa s’ha convertit en un clàssic.