La proposta de Lluís Falgàs és altament perillosa i volàtil. És sòrdidament reveladora, però, alhora, mostra (encara que sigui per la pantalla petita de l’ordinador la presència íntima de persones que no sabran mai que han estat objecte de mirades d’un públic anònim). Juga amb entrar als averanys de la pudor i la vergonya. Ensenya pel forat del pany les accions que usuaris d’OnlyFans despleguen en una mena d’estrany narcisisme, d’una sexualitat desesperada, o avorrida, o falsa, d’una buidor que aclapara. Per la seva banda l’objecte dels desigs es desfà a dues bandes, sigui a través de les pantalles del Tiktok amb una oratòria estúpida per guanyar-se likes, o amb les imatges suggerents i cap a la pantalla de l’ordinador o bé cap a públic, que no s’hi refereix mai, però, en canvi, és l’únic que pot veure l’absolut de la situació i de l’escena. Perquè el performer balla, es canvia, a càmera, però altres cops fora de l’angle del vídeo però a vista de la platea.

L’acció és sempre diferent perquè la interacció amb els usuaris és imprevisible. Alguns parlen en castellà, altres en anglès, molt escadusserament en català (i això que el nom de l’artista és rellevant). Sovint domina el xiuxiueig des de l’afirmació (certa o no) que al pis hi ha companys, o els pares. Un dissabte a la tarda ensopit es pot concloure amb una visita per les vides dels fans. El que demostra una soledat immensa. A Scroll, o la meravellosa manera d’anar-se’n a la merda una de les protagonistes també es guanya un sobresou a l’OnlyFans per pagar-se a carrera (teòricament, tot i que la família té segona residència amb piscina, segons s’intueix del muntatge). La percepció de ser un objectiu d’aquesta xarxa és molt més malvista que la dels influencers d’Instagram, quan en realitat, la superficialitat i el consumisme dominen els quadres en una dimensió similar. El tabú de la sexualitat li atorga una capa més degradada.

Al 2010, David Espinosa va presentar un muntatge en clau de reality de contactes a Radicals Lliure: Felicidad.es: Amb la seva dona embarassada de vuit mesos, insinuaven una acció eròtica però sense abandonar un vers clàssic, i evitant tot contacte, extrem que contrariava els internautes que després d’uns minuts d’espera i d’alguns insults impacients escrits al xat, acabaven saltant a una altra connexió. Espinosa utilitzava una clau de provocació, un humor que maltractava (sense que ho sabessin) els seus internautes. Ara, Falgàs juga amb una estètica molt més ambigua. Té una forma molt més cuidada, molt visual i suggerent amb llums que ensenyen només la pell que s’apropa al focus, amb un so chill, que li permet ballar, fer contorsions, buscant captar l’interès dels usuaris ensenyant-se en un primer pla i amb el dit en senyal d’ok, com que està a punt de començar la seva intervenció. I buscant el màxim d’audiència. No se sap si els internautes connectats van ser més que els de l’Antic Teatre. Si uns s’ensenyaven impúdics amb primers plans ben explícits (que Falgàs mai els va regalar, a diferència de la darrera visita de Juana Dolores a l’Antic amb Hit me if i’m pretty), la incomoditat del públic a la platea és manifesta. La carn torba l’ànim, l’enteniment, del públic que, certament, no pot deixar d’observar una acció aparentment secreta, que exigeix (potser per pudor social) que es mantingui aquella intimitat que pensen gaudir els retratats.