L’amfiteatre Grec programa la música que no apareixerà mai en els festivals de la ciutat. Són propostes variades que proven de conjugar vàries disciplines. Si ha estat habitual una breu dramatúrgia (sovint, amb el recurs dels personatges) aquest cop han volgut vincular la partitura d eMhlr cobre La cançó de la terra amb la videoprojecció d’Alba G. Corral. L’agonia i dolor del compositor, en viure la mort de la filla i saber-se amb una malaltia terminal que li escurçava la vida, trasllada a un viatge oníric orientalista. I la videocreació insisteix en traçar boscos espessos, com els del doctor Àstrov de L’oncle Vània, un sofert metge amb molt poca traça sentimental, qie somia que els seus esforos mèdics i naturalisgtes ajudaran a construir una societat millor. La cançó de la Terra, amb un aire d’esperança, de saber gestionar les pèrdues i entendre la vida com un fluïd constant ajuda a respirar amb ganes de millorar després de la terrible pandèmia que ho ha dut tot (massa) a l’extrem.

Matthias Pintscher és un director que es mou lliure i expressiu per impulsar l’entrada dels diferents instruments de l’orquestra de l’OBC. Pel que fa als cantants ( que s’anaven capiculant cada una de les set escenes musicades) Stuart Skelton (tenor) va tenir alguns problemes amb la veu (poer a unes peces més aviat dilatades, fosques), mentre que la contralt Jennifer Johnston va ressonar molt més lluent, amb una partitura de molt més coloratura i vivacitat. La pesantor o vivacitat de cada quadre és constatava amb la interprtació visual d’alba g Corral, una ideoartista que, per cert, repetia després d’una notable experiència al Grec del 2019 amb Kronos Quartet i l’ESMUC.