Els diumenges als migdia (a l’hora del vermut), el Teatre Borràs convida a una sessió relaxada d’un teatre que reconstrueix una mena de biòpic a partir del repertori de bossanova de Vinicius de Moraes, tot repescant el cas controvertit del lletrista i diplomàtic amb la noia que va inspirar La garota de Ipanema. L’obra, estrenada a l’Aquitània abans de vacances, ara planteja un versió amb més cançó i amb la intenció (si les mesures sanitàries per la Covid els hi permet) de ser una mena de refrigeri a l’hora del vermut. L’obra aprofita la situació dramàtica d’un enamorament prematur entre una jove (acabada d’estrenar la seva majoria d’edat) i un romàntic poeta casat (enfilant la cinquantena) per anar-hi solapant temes musicals.

La dramatúrgia té la contradicció de reivindicar una noia valenta, que s’enfronta als pares i s’acaba escapant amb el su amant, amb un perfil de la noia com a objecte de trofeu, d’exhibició. Segons fan veure en el muntatge el personatge (la noia d’Ipanema) va desaparèixer després de l’escàndol de la seva esacapada a París amb el lletrista i no va reaparèixer fins que es va manifestar. sola, a l’aeroport de Rio, al 2018. Que és d’on arrenca aquesta història (explicada en flaix back). Lluïsa Mallol (que substitueix Assumpta Serna) és la noia adulta que conversa amb l’agent de seguretat, un Toni Sevilla que va de l’autoritarisme a la comprensió amb la protagonista. Però és contradictori perquè la mateixa producció la mostra duent la torxa olímpica, el 2016. Han construït una possible història sobre un mite que, no està clar fins a quin punt coincideix amb la realitat. Però aquesta no és una obra de teatre documental, si no un espectacle que alterna la música en directe (amb dos músics i els dos actors agafant la guitarra puntualment) i les dues actrius cantant uns temes melosos, seductors que casen poc (en realitat) amb la radicalitat de les seves manifestacions d’igualtat de drets entre homes i dones. Hi ha més preocupació per l’afinació i els arranjaments musicals que per projectar la veu o oferir plecs als personatges.

Avui, una producció privada en la que intervenen sis intèrprets (amb una invitació puntual a l’arrencada de dos ballarins més) s’hauria de considerar de gran format, aquests dies. Segurament, la bossanova no té la potència de les cançons d’Abba (per construir la bomba de Mamma mia!). potser tampoc ho pretén. Els actors presenten uns personatges amb poques contradiccions, sense que evolucioni la seva manera de pensar durant el muntatge el que no incita a massa identificacions amb el públic (perquè els papers són esquemàtics, poc realistes). Tot i així, garanteixen una estona de bona música i de flirtejar entre la veritat i el que es voldria que hagués passat. El trauma dels trencaments amorosos o de les reivindicacions d’igualtat es viuen atemprades per la bossanova; sense el crit radical que podria projectar-s’hi.