Si l’esponsorització cultural va escassa per la temuda inflació i l’augment velat dels preus dels aliments i, més recentment, per la incertesa de les càrregues arenzelàries als exportadors espargides a tort i a dret pel perillós showman internacional Donald Trump, a la Sala Beckett totes li ponen perquè no es pot dir que en aquesta obra, «La cadena del fred», que va obtenir el premi Calderón de la Barca 2020, de la dramaturga i guionista catalana Yaiza Berrocal Guevara (Llinars del Vallès, 1991), hi falti la publicitat gratuïta, començant pels tetrabrics de La Central Lechera Asturiana i continuant per les patates prefregides i congelades de la marca McCain que elabora aquesta multinacional canadenca.

«La cadena del fred» és una metàfora del sistema capitalista que s’ha imposat cavalcant al galop per damunt de tota la societat, de la mateixa manera que els aliments escombraria s’han imposat en la dieta gens mediterrània de la societat d’aquest primer quart de segle XXI com a herència enverinada dels ideals de l’últim decenni del segle XX que, com les patates fregides McCain, també han estat la majoria congelats.

Al costat de la llet La Asturiana, doncs, que és un dels èxits aconseguits per la mare d’aquesta família de classe treballadora que retrata l’obra, després de guanyar per la seva constància i fe en els codis de barres els litres de llet equivalents al pes de la família, hi ha, sota el paraigua de les bosses plastificades de patates McCain i arran d’una entrevista de feina de la jove de la família, una repassada en clau de sàtira d’algunes figures polítiques dels últims anys, com el president espanyol José María Aznar, o la ironia de la col·lecció de les maquetes de monuments espanyols en miniatura contruïdes pel pare de la casa —obrer a l’atur després de la crisi—, o la relació epistolar de la filla, des de petita i adolescent, amb el senyor McCain, el rei de les patates, mite i model de futur i benestar, emmirallat més enllà de les altures.

La sàtira social de «La cadena del fred» tampoc no s’estalvia els impromperis contra els partits i sindicats de la Transició, des del PSUC a la UGT, passant per Santiago Carrillo o Felipe González, ni tampoc els diàlegs de sords enfurismats del cap de família al sofà contra la pantalla escèptica del televisor que, en alguns moments, es reprodueix també en gegant al plafó escenogràfic que encapsula, com en un teatrí, el saló de casa de l’afortunada família que un dia es va guanyar a pols el diploma de La Asturiana amb el lema «El meu pes en llet».

Entre el costumisme i el surrealisme, «La cadena del fred» es pot considerar una comèdia, sí, però de contingut agredolç, si els espectadors no fan l’exercici de distanciar-se’n i de deixar de sentir-se part de la colla. Només així aconseguiran saltar la barrera imprescindible per aconseguir riure’s d’ells mateixos si mai s’han cartejat amb algun consultori de cadena alimentària multinacional o si mai han tingut la fe i l’esperança que algun dia els toqui un carregament de llet guanyat a pes.

La protagonista de l’obra és l’actriu Valèria Sorolla (Barcelona, 1997), més habitual al cinema —on va ser nominada el 2023 com a actriu revelació pel film «La consagració de la primavera»—, habitual també a la televisió i les plataformes més que no pas als escenaris, però que ara que ho ha fet demostra amb escreix la seva capacitat escènica i la força de la paraula que té per fer arribar als espectadors un discurs potent i clarivident, amb una claredat poc habitual en actrius de la seva generació.

Al seu voltant hi ha tres veterans de l’escena: l’actriu Montse Esteve (la mare), que és qui té més opcions de diàleg amb la filla protagonista; l’actor Manel Sans (el pare), condemnat al sofà i arrossegat per la frustració personal de les il·lusions esmicolades amb el pas del temps; i l’actor Pep Planas (el recursos humans de la multinacional de patates McCain), un personatge més aviat observador del que fa i el que pensa la família protagonista.

Dos personatges, aquest del pare i el recursos humans, diria que, ja que hi són, més aviat hi són desaprofitats, amb molt poc paper, dins el context de la trama —una obra, de fet breu, una hora escassa—, que se centra, sobretot, en les dèries consumistes de la mare i la filla.

«La cadena del fred» és una mirada generacional cap als noranta del segle XX i els inicis del segle XXI, que posa al descobert, com un miramiralls del Tibidabo, el fracàs d’un projecte col·lectiu de societat que ha passat del congelat al descongelat fins a perdre fins i tot el somriure de les patates McCain i ha caigut en el desencís d’un futur que s’entreveu tan desnatat com la llet Asturiana del tetrabric.