Els de la Calòrica són uns mestres en construir personatges reconeixibles en situacions delirants. Tenen l’encert de divertir mentre van clavant clatellades a les convencions del sistema. Evidentment, ja saben que el seu teatre no canviarà el món, però no deixen d’intentar-ho. Potser hi ha algorismes que encara no estan prou analitzats i ens replantegen si els efectes papallona són reals. Tot i la seva irreverència, la companyia, aquest cop, mira cap endins, i retrata les seves contradiccions generacionals. Sense perdre el seu to i la capacitat camaleònica en el fregolisme de personatges, incideix en una reflexió de maduresa. Un gest que se’ls ha de premiar: Avui, La Calòrica entra en crisi de parella. Si és habitual posar en escac el canvi climàtic (De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda), la política (L’editto Bulgaro) i el neoliberalisme i l’emprenedoria (Fairfly) no és tan freqüent que ho centrin en el fracàs conjugal i la necessitat de fantasies amb un simulacre de Miki Esparbé en una operació de salt de tigre. Però tornem al cérvol i a la seva brama. És clau perquè es pugui aparellar i resulta cabdal per a l’espècie. Per això el seu rebuf és una obsessió per a la bèstia, que si es traspassa als animals racionals, també troben necessitats ni que sigui per amortitzar la inversió d’uns pixapins en una experiència única que ha costat una picossada.

En les llegendes dels pobles sempre hi ha lloc a la penombra del bosc (Biterna). Fora dels dominis de la civilització tot és possible i es converteix en un desig irrefrenable. Que rodin els brownies de l’Anna i l’Amaya i tot tindrà temperatura de la rave més bestial i única. Tothom vol el seu pastís de cel, la seva experiència catàrtica. La quarta trama (la que no s’exposa a la sinopsi de l’obra) ajuda a tensar els comportaments de la parella que li costa reconciliar-se, tot i dir-se que s’estimen; els teatrerus intergeneracionals (que arreplega un grapat de gags en aquests enfrontaments dialèctics) que participen del simposi; i la parella de ties, que aspiren a trobar la festa fantasma a partir d’un article del 2004 d’una revista sospitosa.

Joan Yago signa un text genuí, que entrecreua rèpliques d’una trama a l’altra, com qui fa un tapís amb materials diversos. Israel Solà aconsegueix que tot transiti a una velocitat, de les que no permet espirar (ni avorrir l’espectador). Els personatges de la Vall Fosca tenen un parlar amb un accent, mentre que la resta es considera xava barcelonina. Són dues hores que passen volant ara, cert, que suposen una atenció notable per escoltar cada gest i comentari. Hi ha un grapat d’acudits perquè rigui la gent del sector (“he robat molts diners cobrant de feines que no feia”; “no necessito estar nominada als Premis de la Crítica”…) i que caldrà veure com reaccionen els espectadors menys versats en aquests temes de telons endins. Si Xavi Francés mostra un dels rostres més cunyat dins de la Calòrica mentre l’incomoda una mena de coïssor anal, Júlia Truyol manté el timó com a dramaturga en crisi; Aitor Galisteo-Rocher se centra en un excèntric corcó d’intèrpret històric, que ha venut tants cops l’ànima al teatre com ha pogut; Esther López és la que dóna peu a les tres trames, i que s’allibera de les càrregues anteriors, la que hi marca l’ànima més carregada. Aquest cop, s’ha incorporat Oriol Casals (Escape room2) i Mel Salvatierra (Els miserables), que flipen amb la seva aparició més delirant i penjada de la història.

Si a De què parlem..., podien fer aparèixer una gamba, o a Bluf un insecte com a protagonista, ara mantenen el cérvol absent. En el deliri teatral hi ha situacions de divertits malsons. Mentre, la protagonista sura (o potser cau eternament com els planetes, o com Magda Puig a Infinitus) el dia a dia deixa de preocupar, fins i tot la possible trompada, tot queda suspès mentre, per sota seu, tot es degrada: L’alcalde haurà d’escapar per evitar un linxament. El karaoke ha empitjorat la qualitat del turisme de muntanya. Els voluntariosos militants del teatre que volen canviar el món, no gosen intervenir en un accident domèstic. Les dues noies busquen un eclipsi sense mapa, ni cobertura, i per poc l’ensopeguen. La mare accedeix a una mena de rave lisèrgica i hi troba les contínues lamentacions de la filla adolescent.

La Calòrica fa que tot passi, pràcticament alhora. És un disbarat que ho farà esclatar tot. Però la implosió és cap endins. I si a Le Congrés ne marche pas l’enfrontament amb la realitat hipòcrita era sense paraules, ara es revela implacable amb uns personatges perdedors com sempre, amb una amargor profunda com els finals dels capítols de Sala polivalent, de fet. La Calòrica ha agafat els binocles per divisar els cérvols, però se’ls posa al revès i acaba mirant cap a l¡’interior de les seves contradiccions.