Sense renunciar al segell que els caracteritza
i els ha fet mereixedors d’uns quants premis, el grup format per David Climent
i Pablo Molinero ha estrenat un nou look amb
el qual ha aconseguit cridar l’atenció. I no pas des d’un plantejament que a
hores d’ara pugui considerar-se absolutament radical i trencador, però sí
configurant un espectacle renovat i prou sorprenent, de ressons apocalíptics i
un xic “pops”, que compta amb la presència de la danesa Pia Nielsen; cantant,
compositora i actriu amb la qual formen un trio ben avingut i molt efectiu a
l’escenari.

Estrenat dins la Setmana de Creació
Contemporània del Temporada Alta, La
banda de la fi del món és un muntatge que respira frescor, energia i un
desvergonyiment divertit i un pèl provocatiu que de vegades sap provocar la
riallada.

Amb la incorporació de Miss Q, la música
–juntament amb la lluminositat i el color– pren protagonisme i esdevé el focus
d’atenció d’una proposta –en la línia del que ells van batejar com a “teatro
bastardo”, perquè hi conflueixen text, expressió corporal, objectes i música–
que gira al voltant de la seva elaboradíssima teoria de la improbabilitat; és a
dir, la probabilitat que passi allò que és altament improbable. L’exemple més
clar és el cas de Roy Sullivan –protagonista involuntari d’un cèlebre anunci que
lloava els beneficis del Tetra Pack–, que va sobreviure a l’impacte de set
llamps.

Procedents d’alguna galàxia desconeguda i
decidits a dir-nos el que encara ningú no ens ha dit, ens exhorten a fer alguna
cosa –per molt utòpica que sembli–, perquè davant l’arribada imminent d’un nou
ordre ens cal, necessàriament, “reevolucionar”.

Les armes escollides per convèncer-nos
–malgrat tenir clar que explicar-nos tot això a nosaltres és com “explicar la
teoría kantiana a un cerdo vietnamita”– són les que millor podrien aconseguir-ho:
una mica de provocació, molta música en directe, reflexions esbojarrades que es
verbalitzen a crits o en un xiuxiueig, imaginació, una vitalitat increïble, un domini
excel·lent de l’expressió corporal, i un final apoteòsic capaç de vèncer
qualsevol brot d’escepticisme.